D’avui en un any estarem capficats en les precampanyes municipals, insulars i autonòmiques. Però, si no hi ha una avançament electoral, també tindrem sobre la taula el repte de les generals, en les quals, la del Senat, té una significació política i moral a Menorca. Com que la precampanya per les municipals i autonòmiques no és el millor moment per confluències entre famílies, potser no seria una mala idea començar-ne a parlar. Entre 1977 i 2023, s’han produït quinze eleccions al Senat i, amb les substitucions, hem tingut desset senadors (alguns repetits), dels quals crec que només hi ha hagut dues dones. D’aquests desset, dotze han estat del PP, tres del PSOE i dos de candidatures unitàries. Vol dir això que el de Menorca és de dretes? No, en les quinze eleccions hi ha hagut tretze vegades majoria de vots d’esquerres i només dues vegades majoria de vots de dretes, o sigui que vuit vegades ha resultat elegit un senador de dretes quan les dretes han tret menys vots que les esquerres.
La causa ja se sap: la divisió. Les primeres eleccions al Senat en l’actual etapa van ser el 1977. Com va passar en general, a Menorca va guanyar la UCD, una opció ‘centrista’; l’esquerra hi anà dividida: per un costat els PSOES encara en formació a Menorca i per altre una candidatura d’unitat (PSM-PCIB i altres), la suma de les dues candidatures hauria tingut majoria de vots. L’any 1979, amb la lliçó apresa, es formà una candidatura unitària; aquesta opció de suma va guanyar clarament a la proposta centrista i dretana. Arribarien després dues eleccions de majoria socialista: les de 1982 (les famoses eleccions del canvi) i les de 1986, encara sota la influència de 1982. Com que no els va fer falta una suma de les esquerres, el PSOE es va valer tot sol per guanyar-les. La cosa va canviar el 1989, quan ja s’havia format IU al calor del «No a l’OTAN».
El PSOE va tornar anar sol, però ja no va guanyar al PP. La resta de l’esquerra també va anar separada: IU (2.558) i PSM (1.629). El 1989, l’Esquerra va obtenir 14.955 vots, la dreta: 11.625 i el centre (CDS): 2.635. L’esquerra va tenir 3.300 vots més que la dreta, però va ser el PP que guanyà el senador. L’any 1993 va passar exactament el mateix: PP: 15.759 vots, PSOE: 11.711 vots; EM-IU: 2.803; PSM: 1.410; i CDS: 1.488. L’esquerra sumà 15.921, però el senador va ser pel PP, que quedà amb 15.459. Es va tornar a repetir la història el 1996: el PP va tenir 15.675 vots, el PSOE: 12.673; EM-IU: 3.470; PSM: 2395.
L’esquerra sumava 18.538 vots, però el senador era pel PP, que només en comptava 15.675; tres mil menys. Després de tres eleccions perdudes, en les de 2000 es produí un acord per anar l’esquerra junta després de vint anys, quan tots els nombres indicaven un triomf, el PP va obtenir 16.892 vots i l’esquerra només 14.569, quatre mil menys dels que havia tingut el 1996.
La desfeta va ser, al meu entendre, deguda a molts factors, però potser els principals: a) escollir un candidat per exclusió; b) la precipitació i el poc temps de campanya; i c) que l’acord va generar oposició a l’interior d’alguns dels partits compromesos. Va arribar el 2004 i vam tornar a la mateixa història: l’esquerra per separat sumà 21.364 vots, set mil més que feia quatre anys, i la dreta únicament 17.053, però el senador va del PP. El 2008 es va fer l’acord amb temps i amb un candidat que, tot i sortir del PSOE, era ben rebut per tota l’esquerra.
Aquest any, l’esquerra junta va obtenir 21.023 vots, cinc mil més que el PP (16.123) i el senador. Van arribar després el 2013, el de la gran desfeta de l’esquerra, víctima de la crisi econòmica de 2008-2010. Aquesta és la única elecció que la dreta ha guanyat en vots a la suma de tota l’esquerra: 17.224 vots a 15.322 vots. A partir de les eleccions de 2015, apareixen nous actors en escena: Podem i Ciudadanos (que en els comptes que feim sumam al PP). L’esquerra, novament separada, obté 21.125 vots, pels 16.921 de la dreta (amb 11.761 el PP, que treu el senador); aquest cop MÉS (PSM) i EM-IU constitueixen la coalició SOM Menorca i Podem obté més vots que el PSOE.
En les de 2016, a l’esquerra es forma la candidatura entre Més-EM-IU-Podem (12.075 vots) per un costat i la del PSOE (7.717 vots) per un altre. La suma: 19.792 vots, és superior als 17.974 del PP-Ciudadanos, però l’elegit torna ser el candidat del PP. L’any 2019 vivim dues eleccions generals. En aquestes ja apareix el factor Vox, coincident amb la fallida de Ciudadanos. En les d’abril passa el que s’acostuma: les esquerres van separades [PSOE (11.856), Podem-Esquerra Unida (7.611) i MES (4.524)] però ara les dretes també [PP (8.919), Ciudadanos (6.897) i Vox (2.468)]; en conjunt, les esquerres sumen 23.991 i les dretes sumen 18.184.
La senadora elegida és del PSOE. En les noves eleccions, mig any després, es repeteix la història. Les esquerres separades [PSOE:10.376; Podem-Esquerra Unida: 7.266 i MÉS: 3.310] sumen 20.952 vots i les dretes separades [PP: 10.406; Vox: 3.515 i Ciudadanos: 2.515] en sumen gairebé cinc mil menys: 16.436 vots, però obtenen el senador. Un fet que es repeteix en les darreres eleccions de 2023: les esquerres obtenen per separat 23.907 vots [15.091 vots el PSOE i 8.816 la unió de Sumar] i les dretes quatre mil menys: 19.728 vots [PP: 16.173 i Vox: 3.555], però el senador tornà esser pel Partit Popular. Amb l’excepció dels sis mesos de 2019 amb senadora del PSOE, quan arriben les eleccions de 2027 hauran passat vint anys del darrer senador de la suma de les esquerres. Es tornarà a repetir la història?