La societat mercantil no fomenta ni l’autonomia, ni la responsabilitat, ni la solidaritat, ni, per tant, una praxi humana transformadora -no en sentit instrumental, econòmic o mercantil, sinó pròpiament ètic i polític?. Quins són els mecanismes per mitjà dels quals es produeix aquesta reducció de la idea de progrés a la dimensió tecnològica -d’una determinada modalitat de la tecnologia fonamentada sobre les relacions de poder i els interessos de dominació- i per quina mena de praxi es podria transformar aquesta dinàmica?. La societat moderna sota el model burgès no fomenta l’autonomia personal, en condicionar la idea del reconeixement personal a la de la utilitat productiva, centrada en el món del treball.
L’home modern és un home sols en la mesura que li és funcional al sistema productiu sota les condicions i límits imposats des del mateix sistema, no pas des de la idea prèvia del dret a la autorealització personal autònoma, la qual en la mesura que no sigui funcional és obviada. Això no implica que no hi hagi una certa idea de reconeixement -en funció de la utilitat-, sinó que aquesta idea no té una arrel ètica ni política des del moment que no és incondicionada -universal i necessària, garantida per la idea de la mateixa comunitat política en tant que comunitat, no només societat, justa- i no és font d’autonomia personal, subordinant la realització (llibertat) a la subsistència (necessitat), però sense cancel·lar per això les discriminacions -per raons econòmiques, en tot cas arbitràries- de partida.
Per aquest motiu la societat contemporània, tot i la seva aparença de benestar i fins i tot d’opulència, no és una societat ni justa ni pacífica, sinó que conté en el seu mateix principi una llavor -estructural- d’opressió i violència, només des de la qual es poden reproduir aquells patrons de producció i consum que la defineixen, la conseqüència dels quals és la perpetuació de l’heteronomia -manca de llibertat social i política- personal.
La societat moderna, a més, no fomenta la responsabilitat personal, pel mateix motiu que no fomenta l’autonomia. La mena de conducta funcional generada pel sistema és la de l’increment indefinit i constant del poder de producció i consum, fins als límits de la sola arbitrarietat. Aquesta representació del model de vida burgès apareix aparellada al concepte d’«èxit» personal en tant que agent econòmic i en tant que increment sense límits de la capacitat de consum. Aquí apareix la tergiversació ja implícita en el concepte de «tecnologia», la qual no és abstracta, sinó només aquella forma de desenvolupament tecnològic funcional al sistema, val a dir, capaç de produir més per acumular més, no pas necessàriament per a distribuir.
La responsabilitat -personal i social- queda així expulsada del sistema que respon a una racionalitat tecnocràtica -les raons són «tècniques»-, amb l’excepció dels elements institucionals de caire estatal -orientats al bé comú- que hauran de ser convenientment desacreditats. D’aquí que tot allò públic aparegui associat a la idea de corrupció i ineficiència, com si no hi hagués ni corrupció ni ineficiència en el sector privat. Ara bé, la pretesa eficiència del sector privat no és pròpiament responsabilitat personal ni social, sinó càlcul estratègic en recerca de la maximització dels «beneficis», sense posar en qüestió els eventuals costos socials dels mateixos. Aquest és, per cert, un dels motius pels quals el tema de l’habitatge -entre molts d’altres- s’ha convertit avui en una problemàtica social de primera magnitud, com a mostra de la ineficiència «social» del mercat.
La societat moderna, per fi, no fomenta la solidaritat -el pressupòsit de la Pau-, pel mateix motiu: si el que impera no és una lògica «ètica» i «política» racionalment fonamentada sinó una lògica mercantilista pura i dura, l’existència mateixa de la guerra -la seva preparació i exercici real- pot resultar un bon negoci, val a dir, l’actual indústria tecnològica/armamentística resultarà altament lucrativa, i per raons òbvies demandarà traspassos creixents de recursos públics des de les «ineficients» despeses socials -sanitat pública, educació pública...-, cap al sector privat i, en particular, cap a les grans tecnològiques associades als líders polítics de perfil endurit, els quals no ha de patir ja per una manca d’escrúpols davant l’eventualitat d’uns bombardejos «preventius» per aquí o per allà.