De les xarxes socials es poden dir moltes coses, tant bones com dolentes. L’última ocurrència és acusar-les de ser addictives. Una jutgessa dels Estats Units ha assegut a la banqueta les grans tecnològiques, propietàries de les xarxes socials, per esbrinar si generen addicció entre els joves i si són tan perilloses com la indústria tabaquera.
No negaré que passar hores fent scroll pot tenir alguna cosa d’hipnòtic. Però si el criteri és que una cosa enganxa molt, potser la llista d’acusats s’haurà d’ampliar. Per exemple, a Charles Dickens. Les seves novel·les per entregues deixaven els lectors victorians literalment pendents del següent capítol. Un clar cas de dependència literària.
També podríem citar Steven Spielberg. Hi ha gent que ha vist «A la recerca de l’arca perduda» o «E.T.» més vegades que el telenotícies. I què direm dels Beatles? Milions de persones continuen escoltant les mateixes cançons seixanta anys després. Si això no és addicció, que baixi algú i ho expliqui.
El problema, potser, no és que les coses ens agradin molt, sinó què fem nosaltres amb aquest entusiasme. Les xarxes poden ser pesades, manipuladores, superficials o absorbents, sí. Però culpar-les de tots els mals és una mica com culpar els llibres de les nits sense dormir.
Si prospera aquesta causa, preparem-nos: el proper judici potser serà contra una novel·la massa bona, una pel·lícula irresistible… o aquella cançó que no ens podem treure del cap.