Escric quatre perquè aquest nombre ha aconseguit situar-se en una posició sobreïxent: quatre són els punts cardinals, els vents principals, les estacions de l’any, les fases de la lluna i les lletres del primer home, Adam. I escric quatre mots perquè dir-los a algú és dir-li la veritat sencera. I és des d’aquí que vull esbrinar quina podria ser la veritat més genuïna del mallorquí.
El més fonamental mot mallorquí és seny, jutjar convenientment i actuar correctament; record persones majors de la vila on vaig néixer, respectades a tot arreu per la seva mesura. Un component transcendental en la història de tot illenc és la mar que, en el nostre cas, s’ha concebut sempre femenina; tots els illencs som terra i terrejam igual que som mar i marejam, per això, trempant bé terra estable i mar ballarina, som caparruts i flexibles alhora. Una constant històrica del mallorquí típic és la de feiner, cap persona amb categoria moral li menava por a la feina, i en feia molta. El quart tret constitutiu es troba en l’àmbit de l’estima gratuïta, però ferma, perfectament evidenciada en reunions de familiars, condeixebles, quintos; poèticament emblematitzada en Nuredduna i el jove rapsode a les coves d’Artà; exquisidament condensada en el bell vocable amància emprat per Ramon Llull, que hauríem d’incorporar decididament en la nostra parla quotidiana. Seny, mar, feina i amància, vet-aquí els quatre mots constitucionals del mallorquí d’arrel.