La qualitat de la cura afectiva a la primera infància depèn, en bona part, de la sensibilitat dels pares i les mares per interpretar l’expressivitat dels infants, respondre adequadament.
Una cura de qualitat implica disponibilitat i sensibilitat dels adults que habitualment l’atenen i a l’infant li reporta un sentiment viscut de protecció, acceptació i suport sempre disponible per a les seves necessitats.
L’infant així compta amb una base segura a partir de la que pot explorar l’entorn i assajar d’interpretar-lo. Quan se sent atemorit o disgustat pot «tornar a la base» per ser consolat i encoratjar-se en una nova exploració. Comptar amb la seguretat d’uns adults que l’atenen amb serenor i tendresa li permet sentir-se segur i recuperar-se amb facilitat dels moments d’angoixa.
En canvi, la inseguretat, inestabilitat o contradiccions en les atencions que rep, li desvetlla inquietud, desorientació, insatisfacció, inseguretat, insatisfacció... i genera en l’infant un estat d’alerta que li limita la disponibilitat d’atenció per invertir en l’aprenentatge i li bloqueja total o parcialment la maduració. L’infant ha de dedicar molta energia i intel·ligència per aconseguir i garantir l’atenció dels seus adults.
La seguretat afectiva convoca una exploració habitualment rica i, per tant, amb més oportunitats d’aprenentatge. La curiositat implica una certa tensió cognitiva que l’infant només pot transitar si compta amb acompanyats que encomanen serenor.
Quan hom no és prou hàbil en la comunicació ni en els usos dels llenguatges, precisa una dosi alta de concentració per part dels seus per poder interpretar què viu i què intenta dir el menut. És l’adult qui vesteix amb paraules els intents de comunicació de l’inexpert i que de mica en mica l’infant farà seves.
L’activitat cognitiva durant els primers anys és fonamentalment co-regulada: l’adult presta calma, insinua estratègies, ofereix models, reforça la iniciativa, dona sentit, provoca interessos, ajuda a sostenir l’atenció, minimitza els fracassos... a les actituds investigadores de l’infant. Si l’infant té dubtes afectius amb l’adult les seves aportacions sovint no són ben viscudes i l’infant acaba gestionant-ho sol i, així, les possibilitats d’avanç queden molt retallades. Al contrari, com més plaent és la relació entre uns i altres més gratificants són les curiositats. I l’infant acaba assolint una bona capacitat cognoscitiva.
Els estudis associen la seguretat afectiva a una millor regulació emocional, a més empatia, a millors relacions amb els iguals, més capacitat de cooperar per mor de la reciprocitat afectiva, etc.
La bona experiència afectiva familiar acaba multiplicant-se també positivament en els processos de socialització. Els infants més estimats acaben sent adults molt estimats.
La sensibilitat i la disponibilitat, la lucidesa en les intencions educatives, la serenor en la vida familiar, la capacitat d’atenuar els moments de crisi, la humilitat i la capacitat de reparar, la intel·ligència en la tria de les prioritats familiars, la bonesa i bellesa de la vida quotidiana... són els condicionants familiars d’una bona educació.