Quina festassa que hi va haver a la Conselleria la setmana passada! Era com si haguessin tornat a guanyar la guerra. Perquè eliminar la Llei de memòria democràtica és com tornar a aquell temps en què només eren bons i «patriotes» els del cop d’estat contra la República.
Quina xalada el conseller de la cosa amb els de l’altre partit seu, que semblaria que només es dediquen a la política per conduir-nos al túnel del temps. Però que, de passada, van fent favors a tota casta d’especuladors del territori per acabar de convertir les Illes Tropicals en una gran urbanització turística. Quin patriotisme més gros hi pot haver que l’amor als doblers?
Però les festes s’acaben quan s’ha acabat el xampany i avui l’ordre ja havia tornat a la conselleria. I les portes tornaven a estar tancades. Així és que el nostre espia es va haver d’empescar una disfressa per poder entrar i fer el seu informe setmanal. Però no ho va tenir difícil perquè a la premsa ja s’havia publicat la intenció del conseller de fer habitatges humils en sol rústic...
- Així que vostè ve a oferir sol rústic al conseller? -li va demanar el guarda a l’espia sense tenir clar si l’havia de deixar entrar o no.
Però en Juan Pelayo, l’assessor, ho va sentir i va sortir a corrents i, a la vista de com anava disfressat l’espia, se’l va creure i el va deixar entrar al despatx del conseller.
- Persones com vostè, sempre són ben rebudes en aquesta casa -li va dir mentre el feia seure al sofà blau i cridava na Nataixa perquè li oferís qualque cosa tòpica, en aquest cas una panada, que és com anomenen a les formatjades a l’Illa Grossa.
- Mem -va exclamar el conseller mentre se li atracava-. Vostè deu ser molt espavilat, perquè és es primer terratinent que ha respost a sa nostra crida. I me digui, quins solars mos pot oferir?
- Molt flacs, es pitjors de s’illa -va respondre l’espia fent comèdia-. Sense cap possibilitat turística ni urbanística de nivell.
- Uep! -va exclamar el conseller- Això m’agrada. I estan prou apartats des barris i urbanitzacions interessants?
- I tant! -va respondre l’espia mentre feia l’ullet a na Nataixa, que ja havia entès la farsa-. En realitat són una merda de solars rústics, però per fer habitatge públic ja faran bo. Clar que dur-hi llum i aigo i clavegueram sortirà una mica car...
- Per això no es preocupi -va amollar el conseller-. Ja trobarem es tècnics adequats per justificar-ho tot. Si fins i tot n’hem trobat per justificar el nou PTI de l’Illa del Nord, que el feim aquí perquè els d’allà se n’avergonyirien.
- Si vostè ho diu -va respondre l’espia mentre es menjava la panada devora na Nataixa, que per davall no es podia aguantar de riure.
- I ara -va continuar el conseller-, reposi una estona, que haurem de fer nombres... Ho entengui, estic esperant tots ets amigots que m’han de venir a oferir sol rústic i ja haurà vist, per les lleis que jo faig, que és qüestió de fer-los contents a tots. Qualque cosa hi haurà també per a vostè, no s’apuri.
- Conseller -va dir l’assessor que ja feia estona que se’ls mirava i que era evident que estava nirviós-, es que comanden de s’altre partit seu m’han duit uns papers que diven que és urgent que signi.
- I això que és? -va respondre el conseller mentre agafava els papers.
- Res -va dir l’assessor-, més decrets per fer que sa llengo dets indígenes sigui marginal i innecessària. Ara va de mestres i escoles i d’altres funcionaris...
- Mira que són pesats es de s’altre partit meu! -va respondre el conseller-. Però bono, ara t’ho signaré, que la qüestió és continuar governant as preu que sigui. I tanmateix, sa llengua nativa ja la tenim tan deixada de la mà de déu que no vindrà d’aquí.
- Què trobes? -li va dir el nostre espia a na Nataixa.
- Que ja no sé a què són capaços de renunciar per continuar governant -va respondre la secretària-. I sa llengo és sa darrera senya d’entitat que mos queda.
- I si hi ha una cosa que odien -va replicar l’espia-, és que encara en tinguem, d’identitat.