El consum de pantalles se’ns ha anat de les mans. O, més ben dit: no hi ha manera d’amollar-les. De tant en tant tenc el costum de mirar el temps que dedic al mòbil. I hauria de fer-ho més. És una manera de prendre consciència del temps que hi perd i que no dedic a altres coses més profitoses. Ho acab de mirar i em surt una mitjana de dues hores i mitja diàries. Una barbaritat. I açò que m’intent reprimir un poc, i procur no quedar enganxat als vídeos que passen un rere l’altre a les xarxes socials.
Avui en dia empram el mòbil per a tot, i evidentment no tot és dolent. L’utilitzam per informar-nos del que passa al món, per escoltar la ràdio i música, per comunicar-nos amb la família, amics i coneguts, per xafardejar a les xarxes socials, per treballar, per fer transferències bancàries i per mil coses més, cadascuna amb la seva aplicació. I, per si no n’hi hagués prou, cal sumar-hi les hores que passam davant l’ordinador i la televisió.
Estam ben empantallats. I tot açò s’aprèn des de petits. Per açò és una bona notícia que alguns instituts hagin decidit posar límits a les pantalles a les aules.
A la meva filla gran li van encolomar el Chromebook a primer d’ESO. La petita, el curs que ve comença l’institut i sembla que, de moment, se n’escaparà. Estic content que així sigui: és una passa valenta i positiva. Però no cal que ens fem trampes al solitari. Si els nostres adolescents estan enganxats al mòbil no és perquè hagin après matemàtiques amb l’ordinador. Ho estan pel mateix motiu que ho esteim noltros: perquè la societat, tal com l’hem muntada, ens empeny a no deixar la pantalla. Els nostres fills només reprodueixen el que veuen dels seus pares i del seu entorn. No volem Chromebooks als instituts, però des de ben petits els fillets miren la tele, els deixam la tauleta, el nostre telèfon o l’ordinador, i als dotze anys els regalem un mòbil per Reis. I després, si s’enganxen a les pantalles, la culpa és del sistema educatiu. Ja se sap: la culpa sempre és dels altres.