Fa no gaire, un empresari de Menorca explicava una situació que, fins fa pocs anys, hauria semblat difícil d’entendre. Havia trobat el perfil que necessitava per ampliar l’empresa:
Formació adequada, experiència, ganes de venir a viure a l’Illa. Tot encaixava, i la decisió semblava clara. Però la incorporació no es va fer, no perquè el sou fos insuficient ni perquè la persona no estigués interessada, sinó perquè no va trobar habitatge.
Aquesta història, que fa uns anys hauria estat excepcional, avui es repeteix amb una freqüència creixent i en contextos molt diferents. Joves amb feina estable continuen vivint amb els pares perquè no poden assumir un lloguer, parelles que descobreixen que comprar és cada vegada més lluny i famílies que han de deixar el seu municipi perquè el contracte no es renova o perquè el pis es destina a usos més rendibles. Encara no és un problema generalitzat, però ja no és anecdòtic, i això és precisament el que el fa rellevant.
A Eivissa, aquest procés fa anys que es va consolidar i avui forma part de la normalitat. Les imatges de treballadors dormint en vehicles o compartint espais en condicions precàries s’han convertit en una realitat coneguda, repetida cada temporada, i assumida com a inevitable. A Mallorca, el fenomen ha avançat de manera més gradual, però avui afecta de manera estructural el funcionament de l’economia i dels serveis públics, amb professionals qualificats que no poden viure prop del seu lloc de feina i amb desplaçaments cada vegada més llargs.
Menorca, de moment, encara no ha arribat a aquest punt, però els senyals són clars i segueixen la mateixa lògica. Empreses que tenen dificultats per contractar, treballadors que dubten si acceptar una oferta i habitatges que desapareixen del mercat residencial tradicional són situacions que ja formen part del dia a dia. No són encara dominants, però tampoc són excepcionals, i això és el que indica que el procés ha començat.
Durant anys, el debat públic ha tendit a explicar aquestes situacions amb una resposta aparentment evident: si falta habitatge, cal construir-ne més. És una idea que sembla de sentit comú i que encaixa amb una lògica econòmica bàsica, segons la qual augmentar l’oferta hauria de reduir la pressió sobre els preus. Però aquesta explicació resulta insuficient quan es contrasta amb la realitat de les illes que han anat per davant.
A Eivissa i a Mallorca s’ha construït durant dècades, i això no ha evitat que l’accés a l’habitatge s’hagi fet cada vegada més difícil. En alguns casos, fins i tot impossible per a una part creixent de la població, incloent-hi col·lectius amb ingressos estables i qualificació elevada. Això obliga a replantejar el diagnòstic i a mirar el problema des d’una altra perspectiva, no tant centrada en la quantitat d’habitatge, sinó en la manera com es formen els preus.
El sòl és un element central en aquesta equació i, paradoxalment, és un dels menys presents en el debat públic. No és un bé que es pugui produir o ampliar a voluntat, i el seu valor no depèn només del que s’hi construeix, sinó de qui està disposat a pagar per ell. Aquesta característica, que pot semblar abstracta, és la que explica bona part del que està passant.
En el mateix mercat conviuen dues realitats que no tenen res a veure entre si. D’una banda, la demanda de la població resident, vinculada als salaris, al crèdit i a la necessitat d’habitatge com a espai per viure. De l’altra, una demanda molt més àmplia, desvinculada de l’economia local, que veu l’habitatge com una inversió, una segona residència o una forma de preservar capital.
Aquestes dues demandes competeixen pel mateix recurs: el sòl, però no ho fan en igualtat de condicions. Aquest no és només un raonament teòric, sinó el que es desprèn d’un treball que he desenvolupat en els darrers mesos, combinant anàlisi econòmica i evidència empírica per entendre com es formen els preus en territoris com el nostre. El resultat és clar: quan la demanda externa té pes, el preu deixa de respondre a la renda local i passa a estar determinat per aquesta capacitat de pagament superior.
A partir d’aquí, el mecanisme és relativament simple, tot i que les seves conseqüències són profundes. Quan l’oferta és limitada, el preu el fixa qui pot pagar més, i en aquest context no és la població resident. Això fa que els preus del sòl i de l’habitatge es desvinculin progressivament de la realitat econòmica del territori.
Els salaris es mouen dins uns marges relativament estables, però el cost d’accedir a un habitatge creix molt per damunt. Aquesta diferència, que al principi pot semblar assumible, es va ampliant amb el temps fins a generar una ruptura entre el mercat i la realitat social. És així com es produeix una paradoxa aparent, però perfectament coherent: es construeix, però no es resol el problema d’accés.
Les conseqüències d’aquest procés no apareixen de cop, sinó que s’acumulen de manera progressiva. Al principi, afecten els més joves, que veuen com l’emancipació es retarda i es complica. Després, impacten en les rendes mitjanes, que comencen a tenir dificultats per mantenir-se en el mercat.
Finalment, acaben afectant el conjunt del sistema. Un negoci que no pot créixer perquè no pot contractar, un servei públic que té dificultats per retenir professionals o una economia que es torna més dependent de factors externs són només algunes de les manifestacions d’aquest procés. A Menorca, aquestes situacions encara són parcials, però cada vegada més visibles.
El més rellevant de tot això és que no estam davant un error puntual ni d’una disfunció temporal. El mercat no està fallant en el sentit estricte, sinó que està funcionant segons les seves pròpies regles. El problema és que aquestes regles no estan pensades per a la realitat actual.
El sistema permet que dues funcions diferents —la residencial i la patrimonial— competeixin dins un mateix espai sense cap mecanisme que les separi. I quan això passa en un context d’oferta limitada, el resultat és inevitable. No és una excepció, és una conseqüència directa del funcionament del sistema.
El temps, en aquest procés, no és neutre i juga en contra. A mesura que el sòl i l’habitatge es destinen a usos patrimonials, es redueix la seva disponibilitat per a usos residencials. Aquesta transformació, un cop avançada, és difícil de revertir i tendeix a consolidar-se.
Això és el que explica per què territoris com Eivissa han arribat a una situació tan extrema. No ha estat un canvi sobtat, sinó el resultat d’un procés acumulatiu que s’ha anat desenvolupant durant anys sense una intervenció estructural. Mallorca es troba en una fase intermèdia d’aquest mateix procés, i Menorca comença a mostrar-ne els primers indicis.
Menorca es troba avui en una situació diferent, però no per això menys rellevant. Encara hi ha marge per actuar i encara hi ha temps per corregir la dinàmica. Però aquest marge no és indefinit, i el fet que el procés ja hagi començat fa que la decisió no es pugui ajornar.
Perquè, en el fons, la qüestió no és només econòmica ni tècnica. És decidir si es vol actuar sobre les causes o continuar gestionant els efectes. I aquesta decisió, com totes les decisions importants, no és neutra.
Perquè, si no es fa aquest pas, d’aquí a uns anys no discutirem què està passant.
Discutirem per què no vam fer res quan encara hi érem a temps.