L’altre dia llegia que algú es preguntava com una persona pot ser il·legal. I, efectivament, estic totalment d’acord amb aquest algú, i la seva incredulitat, davant una etiqueta que em sembla del tot absurda.
El meu pare és extremeny, la meva mare soriana, tots dos van arribar amb vint-i-pocs anys a Barcelona; deixant lluny els seus familiars i amics, tot el conegut, i amb una maleta més plena d’il·lusions que de qualsevol altra cosa. A ells simplement se’ls considerava emigrants, fins i tot en el lloc de destinació; tal vegada se’ls mirava amb un cert recel, però veient l’auge de tota aquella nova era industrial i de vaques grosses, s’entenia que volguessin i creguessin en una vida millor que la que el seu lloc d’origen (pobles humils i sense més a què dedicar-se que el camp i la ramaderia) els podia oferir.
I tal vegada per ser filla de persones que van deixar la seva tan nomenada zona de confort a la recerca d’una vida millor, o per simple humanitat i sentiment, entenc totalment que hi hagi qui faci l’inimaginable, per a sortir de llocs, que encara que siguin els seus, no els garanteixen el simple fet que l’endemà vagin a continuar vius; ells o els seus.
Un altre tema és ja en quines condicions els rebem, o com podem ajudar al fet que els seus somnis arribin a fer-se realitat: que en molts casos no van més enllà de poder menjar cada dia i veure créixer als seus petits. Com va publicar Cat Stevens: Feed the hungry, not the war machine.