Els avenços socials, en general, no es consoliden quan els reculls una llei, se sancionen o un col·lectiu els agafa per bandera. Es consoliden quan incomplir-los ens fa mal d’ulls. Quan no respectar-los passa a ser una cosa fora de lloc, irreal, antiga, per a aquells que conserven una mínima capacitat de discerniment.
M’explic. Si a l’avió un passatger encén un cigar ens semblarà indignant, prehistòric, tot i que la prohibició de fumar-hi només té uns trenta d’anys. El mateix si comencessin a moure terres a Macarella o a esbocar el Pont de Sant Roc per construir habitatges (ni els de l’Ibavi ho justificarien... per ara), o si arribés el seu fill d’escola dient que el mestre li ha fotut una clotellada, per insuportable que sigui el jovenet, fins i tot si diu sempre «bro». Fa mig segle tot açò era ben normal (manco dir «bro»).
En altres temes l’incivisme no genera tot el mal d’ulls que faria falta. Per exemple, amb els diferents residus. No genera tota la incomoditat visual que voldríem els residus domèstics tirats pel carrer, els verbals triomfant per tot on s’opina de l’actualitat, o els humans als recintes esportius cantant barbaritats xenòfobes.
Així i tot, que a ningú li fes mal d’ulls la simple idea d’abocar residus d’un dragat lliures de permisos a un espai com sa Colàrsega de Ciutadella sembla ciència-ficció després de tot el que hem vist (a Maó el dragat va ser un serial el 2013). És anacrònic. Inconcebible. Com llogar ara motos aquàtiques a s’Albufera des Grau o fumar a l’Hospital. I més al·lucinant és que passi en un encàrrec de l’administració pública, la mateixa que per a qualsevol senzill tràmit innocu exigeix un sac de papers amb informació que ja té per triplicat. Perquè aquesta dictadura del paper signat i certificat no surt gratis. Genera residus innecessaris i, sobretot, té ocupats uns funcionaris que haurien d’estar més pendents de les animalades que fan les empreses que contracten que de la meva enèsima còpia del DNI. Açò ja ens hauria de fer sagnar les còrnies.