Les institucions democràtiques no es defensen soles. No n’hi ha prou amb tenir lleis, reglaments i majories. La qualitat d’una democràcia depèn també —i sobretot— de com s’exerceix el poder. De la responsabilitat, del respecte i dels límits que s’autoimposen aquells que ocupen càrrecs institucionals.
El Parlament és, probablement, l’expressió més clara d’aquesta idea. És la casa de tots. L’espai on es representen les diferents sensibilitats polítiques i on es construeixen els acords que articulen la convivència. I per això, la seva presidència no és un càrrec qualsevol. No és una trinxera política. És una funció de garantia.
El president del Parlament no està per imposar idees, sinó per assegurar que totes es puguin expressar. No està per confrontar, sinó per ordenar el debat. No està per representar una part, sinó per representar la institució en el seu conjunt.
A les Illes Balears, aquesta premissa està avui en qüestió.
Gabriel Le Senne, actual president del Parlament, ha situat la institució en el centre d’una controvèrsia que no és banal ni conjuntural. El debat no gira entorn de discrepàncies ideològiques, sinó sobre si la seva actuació és compatible amb les exigències del càrrec.
Els fets són prou eloqüents.
Mai, en prop de 50 anys de Parlament autonòmic, un president del Parlament s’havia trobat a l’espera de ser jutjat per delictes d’odi en l’exercici de les seves funcions.
Mai un president s’havia apropiat de l’acte institucional de la diada de les Illes Balears abanderant discursos xenòfobs sobre falses teories racistes que inciten a l’odi, la segregació i la crispació social i que res tenen a veure amb el sentir de l’àmplia majoria de la societat.
Mai un president s’havia plantat davant centres educatius per llançar proclames homòfobes amb la finalitat de fer-les circular per xarxes socials o havia impedit desplegar la bandera Lgtbiq negant així el reconeixement a la diversitat de la societat que ell mateix representa.
Mai un president del Parlament havia fet deixadesa de les seves funcions absentant-se del Ple, que té l’obligació de presidir, per assistir a un acte de partit a Hongria, amb altres forces radicals, per aplaudir posicionaments d’ultradreta i defensar la guerra a l’Iran.
No són episodis aïllats. Configuren un patró.
I aquí és on apareix el problema de fons. Perquè en democràcia totes les idees són legítimes. Però el què no és admissible és que qui ha de garantir el bon funcionament de la institució actuï com a part o la utilitzi com a altaveu. Quan això passa, l’àrbitre esdevé parcial i el Parlament deixa de ser percebut com un espai just.
Aquesta percepció no és un detall menor. La confiança en les institucions es construeix sobre la idea que funcionen amb regles compartides i aplicades de manera imparcial. Quan aquesta confiança es trenca, no només es degrada el clima polític sinó que es debilita la qualitat democràtica.
Per això, el debat no és ideològic. No va de dretes o esquerres. Va de responsabilitat institucional. Va de si acceptam que qui ha de protegir la institució pugui contribuir al seu deteriorament. Un fet que no hauríem de permetre mai.
Davant aquesta situació, hi ha una sortida clara, viable i immediata. El grup socialista ha ofert els seus vots al Partit Popular per substituir l’actual president per un diputat popular. Una proposta neta, sense condicions. Sense contrapartides. Sense cap altra exigència que la de preservar la dignitat del Parlament.
Un oferiment excepcional que persegueix restaurar la normalitat institucional. Una sortida que només serà possible si el Partit Popular decideix assumir la seva responsabilitat i opta, des de la valentia política, per la defensa de les nostres institucions sense altra màxima que la dels valors democràtics.
I és que en l’actual situació, el pitjor que es pot fer és normalitzar determinades conductes. Assumir que «tot forma part del joc» o que «sempre ha estat així». No és cert. Les democràcies es degraden precisament quan es banalitzen aquests comportaments.
Està en qüestió el model de Parlament que volem: Una institució que sigui casa comuna o una institució percebuda com a instrument d’una part.
I aquesta no és una decisió menor. Perquè quan qui ha de protegir el Parlament el devalua, el problema ja no és només polític. És, directament, democràtic.