Aquest dilluns vespre, quan siguin les vuit del fosquet, a la sala d’activitats ciutadanes d’Alaior, tindrem l’oportunitat d’escoltar a l’historiador mallorquí, Manel Suárez Salvà, explicar el cas dels presos republicans menorquins que van estar tancats a la colònia penitenciària de Formentera. No només menorquins, també de les altres illes i de la península, fins a 2.134 persones van estar tancats al penal. És un fet que pocs menorquins d’avui coneixen, ja que no se’n xerrava d’aquestes coses, només els familiars que van sentir les històries que les víctimes els contaven.
Podem pensar que és un episodi allunyat en el temps i que va afectar a unes poques persones. En realitat no és així. Els fets que s’han silenciat romanen i el nombre de menorquins que van patir el captiveri formenterenc va ser de 229. Dues-centes vint i nou persones són moltes; gairebé dos-centes eren naturals de Menorca o ja residien aquí, la resta provenien d’altres llocs i havien viscut la guerra a la nostra illa. Arran de les entrevistes que des de fa vint anys faig a descendents d’aquells, m’han arribat imatges de quina vida van portar allà; unes poques memòries escrites i publicades corroboren relats esfereïdors.
La colònia penitenciària es va obrir l’estiu de 1940. La major part de menorquins que hi van anar a caure provenien de la Mola o de la presó palmesana de Can Mir, quan aquesta es va tancar. La majoria de colònies de penats que es van crear des de 1936 estaven sota comandament militar i tenien com a objectiu ser campaments de presos que després s’empraven en treballs forçats.
La de Formentera no va ser així, va estar sempre sota comandament civil i va tenir com a missió principal mantenir aïllats i lluny de les seves famílies als presos republicans. En aquells anys de fam extrema, en els quals la població normal no podia cobrir les seves necessitats mínimes, la població carcerària encara estava pitjor. La raquítica dieta diària dels presos només es podia ampliar si tenies diners a l’economat o si la família els enviava de tant en tant un paquet de salvació.
Alguns descendents m’han explicat que els menorquins posaven en comú allò que rebien i ajudaven així a altres que estaven completament aïllats de les seves famílies, principalment els extremenys, que eren els més nombrosos. També m’han contat com aquests, desesperats, cercaven entre les clovelles, els ossos llençats i les deposicions humanes quelcom per portar-se a la boca. Quan ho llig veig que aquell camp no es feia gaire enfora dels alemanys.
De fet, van ser més de cinquanta els presos que van morir al llarg dels dos anys i mig que va estar en funcionament el penal, entre ells un menorquí, Donato Moll, i dos més, que van morir a poc temps de ser traslladats a altres presons. Un altre cas és el de Bernat Benejam Mascaró, un ciutadellenc que va entrar al penal amb 71 anys (!) i que no va sortir en llibertat condicional, sinó traslladat al de Manresa, del qual no va sortir fins el 9 d’octubre de 1943. Crec que una manera de retre homenatge a aquells menorquins que van patir l’infern de Formentera és conèixer què els va passar, i una bona manera de fer-ho és escoltar a l’historiador que ho ha investigat a partir dels arxius directes i dels testimonis que encara ha pogut trobar. La foto que acompanya l’escrit és d’un grup de presos menorquins a Formentera, l’any 1942