Els tres darrers dies del trimestre, dins el marc de les jornades culturals, els alumnes de 6è de La Salle Maó, vam aprofitar per ampliar coneixements del segle XVIII a Menorca visitant dos dels llocs més emblemàtics d'aquest segle: l'Illa del Rei i el castell de Sant Felip, i per completar la documentació vam passejar també pel Museu militar des CastellLa primera visita va començar amb la divertida experiència de travessar el port amb una neumàtica per arribar a l'illa que ha tingut tants noms : Illa dels conills, Illa del Rei, Bloody Island, Illa de L'Hospital... i tot seguit, escoltant atentament les explicacions del professor José Mª Cardona Nata vam aprendre moltes coses.El que més ens va cridar l'atenció va ser:- Que al llarg del segle XVIII prestés servei d'hospital a soldats de la marina anglesa, francesa, espanyola, nord-americana, italiana, per la seva situació estratègica enmig del segon port més important de la Mediterrània.- Que arribés a tenir fins a tres mil llits per als soldats ferits de la guerra.- Els instruments mèdics antics i com s'utilitzaven.
- La sala dels italians on ens van explicar el naufragi de la fragata Roma.
- La sala de farmàcia que és considerada com el segon museu de medicina més important d'Espanya.
- La capella que quan va passar a mans espanyoles es va dedicar a San Carlos Borromeo.
- L'estàtua del governador Collingwood que amb motiu del bicentenari de la seva mort van col·locar al jardí de l'Illa i que vam ser els primers en veure-la.
- Que des de 1964 van deixar d'utilitzar-la com a hospital militar perquè va ser traslladat a l'edifici que avui també està totalment derruït davant el nostre col·legi.
- Que des de llavors caigués en un estat total d'abandonament pel pas del temps i altres coses.
- I que tot el que hem visitat s'ha aconseguit gràcies a la col·laboració de moltes persones que desinteressadament treballen per recuperar aquest espai que forma part integral de la nostra història.
I ara aquí us deixem les nostres vivències que després d'aquestes visites han despertat la nostra imaginació i creativitat .
Un viaje al pasado
Hola, me llamo Betty Borrás. Hoy mis compañeros de clase y yo hemos ido a pasar el día a la Isla del rey. El famoso guía José Mª Cardona, nos ha llevado por la isla enseñándonoslo todo:
-el hospital
-el huerto de plantas medicinales
-la iglesia
-la farmacia, con medicamentos hechos con las plantas recolectadas
-la estatua del almirante Cuthbert Collingwood…
A la hora de almorzar, hemos sacado nuestros bocadillos caseros y las profesoras nos han dicho que teníamos una hora para comer y para ir a pasear por la isla y que, cuando tocaran el silbato, todos nos teníamos que reunir en la pequeña cala en la que había atracado la barca que nos había llevado hasta allí. Casi todos mis amigos y amigas se fueron directamente a l a cala, porque tenían miedo de perderse por allí o de estropear alguna de las cosas que los voluntarios habían restaurado.
Yo por otra parte, decidí ir a ver el gran hospital desde el otro lado. Cuando ya estaba muy lejos de mi clase y había recorrido casi todo lo que quería ver, oí ruidos de monedas. Me acerqué al arbusto del que provenía el sonido, vi un resplandor amarillo fosforescente. El brillo salía de algo parecido a una moneda de euro que giraba y giraba sin parar. Pensé que podía tratarse de uno de esos juguetes que venden en las tiendas de broma y que la gracia estaba en que aquello era una peonza en forma de moneda. La intenté coger, pero un chispazo salió de aquel objeto tan extraño. Como por arte de magia la moneda se subió a mi mano. Asustada, me la guardé en el bolsillo sin saber qué hacer y me dispuse a comerme mi bocadillo cuando noté que del bolsillo derecho de mi pantalón de chándal, (justo en el que había guardado la moneda) salían rayos parecidos a los de una linterna, sólo que eran del mismo color que los que salían de la moneda y que parecían señalar un antiguo pozo que había por allí.
Me levanté de la roca en la que estaba sentada y me acerqué poco a poco al lugar iluminado. Al llegar allí me asomé y la moneda saltó de mi bolsillo. La intenté coger al vuelo pero resbalé y caí dentro del gran agujero.
Abrí los ojos, ¿dónde estaba? Vestía una ropa muy extraña y mal hecha. Un hombre también vestido de forma rara se acercó a mí y me preguntó:
-Betty, ¿estás bien?
-¿Do-donde estoy? –conseguí tartamudear.
-¿Dónde vas a estar?-se extrañó el hombre-. En la Isla del Rey.
No sé lo que le ha pasado. Creo que ha sido una insolación.
-¿Una insolación?
-Sí. Me parece que hoy no podrás seguir recogiendo plantas medicinales hasta que no te repongas del desmayo. Tranquila, túmbate en una de las camas del hospital. Creo que hoy no van a venir más barcos con enfermos. Ahora mismo te traeré una manzanilla.
El hombre me acompañó hasta que me tumbé en una cama muy dura e incómoda. Estaba bastante mareada, así que cuando me trajo la manzanilla, la recibí un poco más animada
-¿Quién eres? –le pregunté.
-¿Quién voy a ser? Soy yo, Álex, tu hermano mayor. ¿Es que no te acuerdas?
En cuanto dijo "Älex, tu hermano mayor" lo reconocí. Sí, era mi hermano pero, antes, por culpa de la suciedad de su ropa y cara, no sabía quién era. Entonces me tranquilicé. No sabía por qué llevaba esa ropa ni porque Álex estaba en la isla si yo era la que se iba de excursión y él se suponía que tenía que estar haciendo un examen, pero eso no importaba (o al menos eso no era lo que me importaba más en esos momentos). Por fin hice la pregunta que tantas ganas tenía de hacer:
-¿En qué año estamos?
-En 1789. ¿Por qué?
-No, por nada… dije sin enterarme muy bien de lo que había dicho. Pensé un momento ¿en 1789? ¡Pero si yo estaba en el 2010!
Álex se fue de la habitación despidiéndose con estas palabras:
-Tómate la manzanilla e intenta dormir un poco, luego te encontrarás mejor.
Me tomé la manzanilla y me dormí al cabo de unos minutos. Al despertar decidí ir a buscar a mi hermano para preguntarle más cosas. No lo encontré por ninguna parte, así que fui a inspeccionar la isla. Había mucha gente. Unas mujeres que recogían plantas, otras que hacían los medicamentos, también había hombres que cuidaban del huerto… Paseando pasé sin querer por la cala en la que había atracado la barca y en la que mis amigos estaban comiendo la última vez que los vi. De repente, una idea me vino a la cabeza. A lo mejor si encontraba la moneda y se me volvía a caer por el pozo y yo me tiraba detrás de ella, seguramente volvería al 2010 y sería como si no hubiera pasado nada. Busqué la moneda en los bolsillos de mi vestido; no la encontré. Fui a mirar al arbusto en el que la había encontrado y… ¡Allí estaba! La cogí y me acerqué al pozo, me acerqué y la moneda volvió a salir de mi bolsillo. Me asomé y volví a resbalar precipitándome en el agujero.
Al abrir los ojos estaba otra vez en la roca dónde comía mi bocadillo. ¡Bien! Todo estaba como antes. Suspiré y me comí el bocata de jamón y queso. Cuando terminé saqué la agenda escolar de mi mochila y miré la portada para asegurarme de que estábamos en el año 2010 y… sí, así era. Oí un ruido y reconocí el pitido de un silbato. Volví con los demás y fuimos a seguir nuestra excursión.
Fin
Beatriz de Olives
i Menchu Borrás
Una anglesa al Castell de San Felip
Jo, na Gemma, sóc una filleta anglesa i m'acabo de traslladar amb la meva família a una illa anomenada Menorca.
Ara visc al poblet de S'Arraval, que és on viuen els familiars del soldats allistats a l'exèrcit britànic.
Ara mateix, estic al segle XVIII, aquests anys no han estat massa divertits per a mi ni per a la meva família, ja que hem hagut de viatjar molt. El meu pare i el meu germà major formen part de la flota anglesa, el pare és el capità i el meu germà és un més de la tropa.
Jo no hi trobava la raó per la qual vàrem marxar a l'illa i li vaig anar a demanar al meu avi que era soldat. Ell em va explicar que aquesta illa es troba al mig de la mediterrània i tè el millor port natural del món. Per aquestes raons són freqüents els atacs i els saquejaments dels pirates. I que els anglesos ens la volem quedar i posar-li un poc de defensa. Desprès de l' explicació ho vaig entendre tot.
Han passat uns anys i la societat de l'illa ha notat un canvi excel·lent:
-hem millorat l'agricultura; hem dut a terme la supressió, d'una cosa que es feia dir la inquisició; hem posat llibertat de comerç i el més important que vàrem fer és la remodelació del Castell de San Felip
Mentrestant hem hagut d'estar set anys fora perquè els francesos també volien aquesta illa per a ells.
Però nosaltres van continuar insistint i l'illa tornà a la corona britànica, a més fundem un nou poble, Georgetown, i els que viviem a s'Arraval hem de traslladar les nostres cases al nou poble.
Després d'un breu període espanyol els anglesos tornem al poder i perfeccionem el disseny de les torres i en construïm algunes més.
Ara ja Menorca passa a ser difinitivament espanyola desprès del tractat d'Amiens
Es pot dir que mentre nosaltres vàrem ocupar l'illa de Menorca va suposar per als menorquins una gran prosperitat econòmica, un floriment cultural: pintura, arquitectura, història, que encara avui els menorquins poden gaudir.
Gemma Canela
Una visita al passat
El passat dimarts 30 de Març, el curs de 6è de la Salle Maó, vam anar a visitar el museu militar des Castell. Ens varen ensenyar molts artilugis militars de l'Edat Moderna i del segle XVIII a Menorca. També hi havia maquetes de barcos en les quals es podien diferenciar molt bé els d'ara i com eren abans. Acte seguit, ens dugueren a una sala on vàrem veure un documental del Castell de Sant Felip, ja que al capvespre el pensàvem visitar.
Després de dinar al parc que alguns diuen de Santa Ana, i altres de Cala Padera, férem un passeig fins al Castell de Sant Felip, on la nostra professora d'Anglès fa de guia durant l'estiu.
La senyoreta Belén, ens explicà amb detall com vivien antigament en aquell castell, atrapats en aquells laberints fets de galeries i moltes sales que s'utilitzaven per guardar el menjar, la pólvora i també per a dormir. Ens va sorprendre molt a tots, la visita de les ratapinyades que viuen penjades al sostre d'una de les sales, dormint plàcidament, encara que nosaltres vam fer molt de silenci per tal de no despertar-les i a més varen ser inmortalitzades per moltes càmares de fotos (això no es veu cada dia).
Ens vam imaginar molt bé, com devia ser la vida d'aquella pobre gent, de com vivien rodejats de malats, d'olors no gaire agradables, fent un treball molt dur picant dia rere dia tots els túnels on quasi no podien respirar. Però això afortunadament ja pertany al passat.
Agraïm a totes les professores la seva paciència, i donem especialment les gràcies a la senyoreta Belén per explicar-nos tan bé tota la història del castell, i fer-nos quedar a tots amb moltes ganes de tornar a visitar-lo prest de nou.
Judith Torres
Han visitat el meu castell!
Hola sóc l'esperit d'en Felip V i estic en el meu Castell derrotat, la veritat és que només hi queden les galeries, estic bastant orgullós del que ha passat. Avui ha estat molt especial per a mi, han vingut a visitar el meu castell. Han sigut els fillets de la Salle Maó de 6è, ha estat molt especial per a mi, encara que hi havia alguns fillets/es que s'han espantat un poc, perquè estava bastant fosc.
Hi ha moltes sales, una d'elles és un dormitori amb quatre o cinc llits amb maniquís que fan de malalts, per a donar un poc d'ambient a la cosa.
Per a l'estiu el que fan, són visites per la nit i allà fan feina uns actors i imiten el que passava en el segle XVIII i la veritat és que ho he vist bastantes vegades i m'ha agradat molt.
M'encanta el treball que fan els guies ah! I he de felicitar a la senyoreta Belén que treballa de guia al meu castell i això em posa molt content.
Adéu a tots.
Laura Garcés