La dona roncava i xiulava i petarrellejava com a signe evident de somniar amb placidesa. Eren les pregones hores que precedeixen l'albada. Però no va ser per raó dels femenins focs d'artifici que l'home va saltar del llit i es va vestir i se'n va anar a passejar en l'antiga foscor. Se sentia marejat i trasbalsat. Com si hagués pujat a un petit vaixell un jorn de mar borinada. Ell no era gens mariner i només trepitjar els molls li feia mal el pit i el cor li bategava embogit i ja veia com un munt d'icebergs es dirigien irremeiablement cap a la nau on embarcava. Aquella nit va sentir les planxes d'acer del seu vaixell cruixir en xocar amb les muntanyes de glaç i com l'aigua salada entrava als seus pulmons i els taurons li capolaven els braços i les mans i els dits. La crisi econòmica l'estava esfreixurant.
L'endemà l'home va fer com si no hagués passat res. Els nens esmorzaven al menjador en silenci quan va entrar i els hi va donar un petó. Duia els cabells molls. Va agafar l'entrepà embolicat amb paper de plata i va marxar donant un fort cop de porta. Com un toc de címbals en una simfonia. Que mai no se sap si és el darrer.
Havia aparcat el camió a l'estació del tren i el pis on vivien estava lluny. Aniria directe a l'estació. Durant un temps s'entretenia a rondar pels carrers de la ciutat. Un dia el van veure en un parc que caminava pels viaranys de sorra sense destí. Com un soldat que atrapat rere les línies enemigues torna del front sense esperança. Li va costar molt convèncer la seva dona que havia anat a fer un lliurament a l'únic edifici que hi havia al parc. L'edifici del parlament. Les mercaderies que transportava eren llits i somiers. Des d'aquell jorn agafava el camió i se n'anava a fer quilòmetres fora de la ciutat. Cercava la lentitud en una carretera d'un sol carril. D'aquesta manera gastava menys benzina i no pagava peatges i tenia més opcions per justificar-se davant la dona si algú el veia circulant amb el camió lluny de la ciutat. Avançant-se a aventureres preguntes li havia explicat a la dona que l'empresa de matalassos per a la que treballava li feia fer una ruta més llarga.
L'home va arribar a l'aparcament i de seguida va veure el seu camió. En un dels laterals de la caixa havien pintat un grafit immens. Feia més d'un any que es passejava pel món amb aquella inclassificable cal·ligrafia aferrada al camió. Però no tenia diners per treure-la. Per què li feien això a ell? Per què aquests covards no pintaven els murs del palau reial amb indignes paraules? Va pujar a la cabina i va asseure's. Ho havia decidit. Passaria la nit fora de casa ja que no podia amagar el seu nerviosisme. Dormiria en una àrea de servei dins el camió. Cap a mig matí avisaria la dona.
L'home va enfilar la carretera direcció a la frontera. Anava a poc a poc i l'escalforeta del sol l'endormiscava. Fantasiejava amb un futur sense preocupacions perquè tenia clar que la felicitat era no tenir preocupacions.
Va enviar el missatge de text a la seva dona quan es va aturar a menjar l'entrepà i li van venir ganes de plorar instants després d'haver pitjat la tecla verda. Però també de copejar algú. Tenia alguna opció que no fos destructiva com sosa infernal? Havia fet tot allò que podia fer. S'havia donat de baixa de tots els impostos i règims i tasses estatals i municipals i corporatives. Però les despeses el corsecaven. Contribucions i tasses municipals indissolubles i comissions i interessos bancaris i factures de la llum i el telèfon i l'aigua. Havia buscat feina sense èxit. Però no li volia dir res de tot això a la dona. No la volia amoïnar. No volia que una serp blanca i prima se li nués dins la panxa i li acabés devorant una víscera. Per això feia veure que treballava. No amagava que tenia dificultats que el xuclaven i el deixaven flàccid com un trist i verd cocodril de platja amb un estrip vora l'agafador. Perquè ell encara tenia feina, mentia.
A l'home li va donar per recordar quan les coses anaven bé. Quan duia un mosso al camió per ajudar-lo. Quan van comprar un apartament a la costa per estiuejar-hi i que ara estava llogat i que no li pagaven la renda. La presència dels fausts records el va posar de mal humor i per això va encendre la ràdio malgrat que darrerament solia dur-la apagada. Estava tip de les correctes i educades paraules i dels absurds consells regalats per persones que no tenien els seus problemes. Estava cansat de la incitació a consumir per fer més rics els àvars i els golafres. Tot dirigit a voler fer-nos creure que vivim en un país encantat amb nom de marca registrada.
Estava a punt d'arribar a la frontera quan va sentir la veu enrogallada i cansada del locutor. Només un dos coma tres per cent dels aturats als que s'havia ofert feina a la temporada de recol·lecció de la fruita de les ubèrrimes planes de l'est s'havien mostrat interessats. L'home va donar mitja volta. Va agafar l'autopista i va pitjar l'accelerador a fons. Vint-i-una hores després estava davant el gerent d'una cooperativa de la fruita. Li van donar la feina. Treballaria de sol a sol recol·lectant fruites i es faria un expert en colors i textures i calibres i li sortirien rogenques granellades del borrissol dels préssecs i taques blanques del sol. Com mapamundis d'ignots territoris que el temps es cuidaria d'esborrar. Ara, però, la temporada de recol·lecció acabava. Tornava a casa cansat i suat i tacat de fruita i la seva dona feia veure que creia que era perquè carregava i descarregava caixes de sucoses baies del camió. Un nou client, li havia dit ell. Però ella estava preocupada. L'home li havia anunciat que a partir de finals de setembre transportaria peix. La dona no volia que el seu home sortís a la mar. No volia que se'l mengessin els taurons.