Vaig entrar a la cafeteria on vam quedar puntualment a les sis. Hi havia una parella d'adolescents, una parella de jubilats, una parella, un nadó, un home gran sol, una dona gran sola i jo que t'esperava fent el primer cafè. Quan vas arribar va començar a ploure. Quan m'aixecava per fer-te dos petons em vas ensenyar un paper petit on deia:no diguis res, no et diré res, serem dos muts enmig del soroll de la ciutat, però no et preocupis, et diré el que t'he de dir. Seguidament –i després d'un ampli somriure– vaig demanar en el cambrer un cafè sol per a ella. Em va somriure i ens vam mirar amb molta atenció, pensant, conversant, a crits, amb passió, tothom ens mirava, com si volguessin participar de la conversa, i a la cafeteria es va fer el silenci. Tothom va callar per poder escoltar el nostre silenci. De cop, Ella es va aixecar –per fer el que li vaig demanar– i es va treure la jaqueta que portava deixant els pits descoberts –havia vingut sense res a sota–. Ningú es va estranyar, i la parella adolescent es van donar el seu primer petó, la parella de jubilats es van donar la mà –lentament, mirant-la, examinant els anys en les arrugues– i també es van besar –sense deixar les mans que es separin–, i l'home i dona gran que estaven sols –que havien vingut sols– es van aixecar i es van abraçar. Una tassa va caure, però ningú la va sentir.
Espero que em diguis si ja puc aixecar el cap
o m'espero quatre solituds més,
no sé si faré tard a les finestres
que donen allà on sempre arribes puntualment.
La nit que arribarà demà
és aquella que acaba de començar,
no recordarem res
perquè tot serà invisible per la ciutat.
Aquestes hores, que et dius matinada,
recordaràs el primer avió a l'estació de tren,
una carta de carícies que no s'ha tancat mai
i encara viatja en aquell vagó, perdut dins la
distància.
PD: Avisa'm quan marxis, t'abraçaré amb la distància que necessitaràs fins que tornis als meus braços.