L'obra d'A. Ballester es va anar engrandint en títols i en maduresa:Cap cap pla cap al cap del replà(1970),Dins un gruix de vellut(1973). A partir d'aquesta data, Ballester i la majoria d'autors de la seva generació van cloure's en el silenci. Joan Arrom, crític i excel·lent coneixedor del teatre de les Illes, ho atribueix al fet que "inicialment no encaixaren en una nova manera de fer teatre que negligia el compromís polític i el teatre de text, i apostava pels espectacles de creació col·lectiva, basats en la improvisació, la imaginació d'actors i sobretot de directors i en la dramatúrgia visual". Però va ser en la dècada dels 90, seguint autors com Heiner Müller, Bernard-Marie Koltès, Thomas Bernhardt o David Mamet, quan "es tornà al diàleg, al realisme, al drama, a la comèdia, a l'humor, a la ironia, i als mateixos temes d'abans: el poder, la corrupció, la falsedat de les relacions humanes i socials, la marginació. El teatre, però, no cercava ja l'èpica de la col·lectivitat, sinó la intimitat de l'home individualitzat i solitari. En aquest context, tan allunyat del seu món dramàtic, es produí el retorn de Ballester" (Vid.Diccionari de Teatre de les Illes Balears). Vindran ara obres d'un cert to elegíac i amb personatges d'un cert idealisme, amb qui l'autor sembla emmirallar-se:Al caire de les campanes(1985),Les llàgrimes del Vienès (1995)...
"Un no res d'eternitat" i un poc de Menorca en la darrera obra de Ballester
El 30 de maig vaig parlar amb ell per telèfon; encara que em digué que tenia la salut molt deteriorada, no podia pensar que aquella seria la darrera vegada que parlaríem junts. Va ser arran d'una ressenya que li havia fet de l'última obra publicada: Un no res d'eternitat (ed. Lleonard Muntaner). Alexandre Ballester va morir a Sa Pobla, d'on era Cronista oficial, el passat diumenge 3 de juliol.
"L'eternitat és aquí i jo l'esperava. El que ara desitjo ja no és ésser feliç, sinó tan sols conscient". Vet aquí uns mots que semblaven intuir la seva fi propera, però n'Alexandre els posa en boca d'Albert Camus i es poden llegir a la capçalera del text.
Que Camus s'aparegui a un grup d'actors en ple procés de muntatge d'una obra només pot succeir dins la màgia del mateix fet teatral. "Els límits són fets per traspassar-los. No us ho ha ensenyat, el teatre, que dins el teatre tot és possible?". Això em recorda el teatre fronterer (les fronteres deuen ser per poder traspassar-les, no?), de J. Sanchis Sinisterra.
Ballester s'imagina que al premi Nobel franco-algerià, poc després del seu accident mortal el 1960, l'Absurd li concedeix una breu estada a les Balears, la terra dels seus avantpassats. Suposem, idò, que el Cercle Cultural, on Basília Pons Sintes i set actors preparen l'obra, sigui un local semblant al Cercle Artístic de Ciutadella (on Alexandre Ballester va obtenir el premi Born 1983 amb "L'única mort de Marta Cincinnati") i que l'obra que munten sigui un memorial lacerant de la cruel repressió franquista a la Mallorca del 1936. Entenguem també que, per a un qui enceta l'eternitat, unes poques hores de visita al país de l'àvia Sintes siguin exactament açò, "un no res". (Com si, parodiant al glosador famós, ara li diguéssim:Mestre Alexandre, escoltau, / vós que sou un home entès: / si vos donen un no res, / per quin cap vós l'agafau?). Camus decideix passar aquest sospir de temps en companyia d'uns teatrers fins que, a la matinada, prendrà la ruta del sol per Punta Nati, un lloc emblemàtic del litoral menorquí: pedreny i roques pelades per la tramuntana, s'Escullar, penya-segats que recorden naufragis, Calasmorts... Suposem, finalment, que la proposta que ha ordit na Basília vol fer justícia al dolor de les famílies que van sofrir durant anys la ignomínia d'haver de plorar per dedins els seus éssers estimats, que van ser assassinats per mor d'haver estat coherents amb unes idees nobles.
Senyors: aquesta obra teatral i altres d'igual temàtica (posem que una es digui "Un bou ha mort Manolete", de Llorenç Capellà, premi Born 2002), no han estat mai estrenades. Aquí no s'ha fet memòria, i així ens va. "El decorat condiciona l'acció, i el temps mai no s'atura..." En democràcia han governat els de dretes, i no; després diuen que els d'esquerres, i tampoc. Ara torna la dreta: l'eternitat haurà d'esperar. Val a saber-ho: "El teatre és el gran transformador de la realitat vulgar en realitat heroica. Per aquest motiu, els dictadors, tant els de dretes com els d'esquerres, es miren amb recel el teatre que destil·la idees..."
Com en un joc de miralls, veim també la representació de l'obra dels entusiastes actors, les vides personals dels personatges amb llurs amors i pors i esperances. La veritat última d'una història manipulada, que el fet teatral pot posar en evidència... I tot, tot sota la mirada del mestre Camus, a qui Ballester ret homenatge. Un homenatge, que fa extensiu a la llengua catalana, a tots els qui han lluitat i lluiten per ella, per la nostra cultura i la nostra identitat en temps no gens fàcils. Ens cal fermesa i lluita; però també tendresa i humanisme: "Perquè sé que no hi ha causes victorioses m'agraden més les causes perdudes, aquestes exigeixen una ànima ferma, igual en la seva derrota com en les seves curtes victòries".
Quan Camil Jover explica que "el teatre m'ha ajudat a viure amb il·lusió la vulgaritat de la vida", és possible que sigui en Ballester el qui parla. Quan Albert respon que "el teatre hauria d'ésser la veritat de la vida i la vida la veritat del teatre", es tracta d'un axioma.
No cal dir que estem davant un Alexandre Ballester esplèndid en un text imprescindible per al coneixement de la seva important obra. Crec que, a més, l'autor hi deixa caure detalls d'amistat als menorquins que són d'agrair: per exemple, el toc de flabiol de comiat definitiu, que fa esborronar la pell... Adéu, Alexandre Ballester, i gràcies per la teva existència en una obra en què has fet el teu darrer mutis.