Quan s'ajunta un home de teatre integral amb un divulgador de cultura experimentat i s'hi ensamblen un bon grapat de bons músics per donar cos al guió que ambdós han construït amb amor i humor, el producte resultant és fresc, dinàmic i encantador! Així va ser rebut aquest «Love, Love, Love» pel nombrosíssim públic que omplia l'espai de sa Vinyeta diumenge passat i que va seguir amb entrega i rialles la proposta més fresca del festival. I amb rifa inicial inclosa! El que li va acabar de donar aquest aire popular i desenfadat que l'organització i els propis artistes van injectar a la nit.
José Corbacho i Ramon Gener foren els conductors d'un viatge a través dels diferents estadis de l'amor per mitjà de músiques clàssiques i modernes que han configurat i configuren la nostra memòria col·lectiva i personal. Des de Bach a Beyoncé, passant per Mozart, Verdi, Wagner, Berlioz, Elvis, Amy Winehouse, Springsteen, Beatles, Madonna, Clapton, Dire Straits, Gaynor… Totes aquestes músiques se'ns oferien de la mà de l'OCIM, dirigida per Xavier Puig, i de la Love Rock Band, sota direcció de Marcelo Frajmowicz, amb les veus de Sara Pi, Tonya Richardson i Sebastián Ramírez.
Des del punt de vista teatral, l'espectacle es nodria de la gran experiència escènica dels dos conductors, que configuraven un tàndem que agafava la base de la tradicional parella del Clown (o Carablanca) i l'Augusto. Corbacho va demostrar la gran versatilitat escènica i capacitat d'improvisació que atresora amb tans anys de rompre la quarta paret. Les seves sortides, dins i fora de guió, van fer esclatar la rialla durant tot l'espectacle. La mesura de la pausa còmica, el sentit del gag, l'ocurrència i la rapidesa mental per sortir de qualsevol situació no prevista van posar de manifest, un cop més, la gran professionalitat d'un actor curtit en mil batalles escèniques. Gener va fer gala de la gran saviesa musical que atresora i de la facilitat per transmetre de forma planera i àgil tota mena de continguts, per cultes que puguin semblar a priori. Molt ben compenetrats i equilibrats.
Des del punt de vista musical, l'OCIM va tornar donar compte de la seva ductilitat i va interpretar peces clàssiques amb la mateixa solvència amb què enfrontava partitures de música pop-rock, tot fusionant-se amb la Love Rock Band en ajustat equilibri i amb uns arranjaments que permetien gaudir de l'aportació d'una i altra formació sense que cap de les dues renunciessin al seu so ni quedessin solapades per l'altra. Molt ben cosit un i altre costat de l'escenari.
Les veus dels tres cantants, que oferiren la part vocal dels temes moderns (no així de la part clàssica, que es va veure privada d'aportació vocal) foren adequades i correctes, ben empastades, sobretot quan cantaven plegats. Van tenir moments per mostrar-se de forma individual i en alguns temes van aprofitar per brillar i evidenciar les seves capacitats canores i interpretatives. Tot i així, potser no fou l'element més destacat de la vetllada.
Sí que hi va haver alguns problemes amb el so i la llum (s'ha de dir que no era un espectacle fàcil, per la gran quantitat de canvis, entrades i sortides que es donaven) i això va fer que es perdessin alguns moments de la representació. Tot i així, no foren prou notoris com per desvirtuar l'espectacle.
En definitiva, una nit molt divertida, fresca, malgrat la calor imperant, i que va fer sortir el públic amb el somriure dibuixat al rostre. Bravi!