Dos dels balls més representatius de la cultura menorquina, la jota i el fandango, esdevindran de manera oficial béns d'interès cultural immaterial de Menorca (BICIM) en el ple del Consell que es celebrarà aquest pròxim dilluns. D'aquesta forma, se sumen a les rondalles i les llegendes insulars, les quals la seva declaració definitiva per formar part d'aquesta col·lecció patrimonial va quedar aprovada un parell de setmanes enrere, el dilluns 25 de setembre.
En aquesta ocasió, el ball menorquí de jota i fandango és reconegut dins del grup immaterial de representacions, escenificacions, balls i jocs tradicionals. Formant part del repertori popular illenc, sempre està present a actes festius com les porquejades o les festes patronals.
La riquesa dels seus elements
A part del que seria estrictament la dansa, el fandango i la jota compten amb altres elements intrínsecs i dissociatius, com serien la música, els passos de ball i les cançons o cobles que s'interpreten.
Pel que respecta a la part musical, aquests dos balls solen anar acompanyats d'instruments molt variats. Podem trobar el guitarró, un autèntic imprescindible a qualsevol ballada, la guitarra, el tiple, la bandúrria o les castanyoles entre els protagonistes, als quals es poden sumar altres com el llaüt, els ferrets, la pandereta o la simbomba, entre d'altres de percussió. També es poden incorporar de manera ocasional el violí i la flauta.
El ball menorquí de jota i fandango és present des de fa diversos segles a la societat insular, implicant en ell tant a joves com a gent gran.
La simbiosi que es produeix entre la jota i el fandango s'aprecia en la uniformitat que han anat consolidant al llarg dels anys, adaptant-se als costums i al caràcter menorquí. I és que ambdós s'han alentit respecte a les jotes i els fandangos ballats a altres punts de la geografia espanyola, passant d'un ritme allegro a un més lent. D'aquesta forma, resulta molt més fàcil poder adaptar el ball al cant.
Les variants que es donen a la mateixa illa venen motivades per l'evolució històrica dels balls. Tal com explica la teoria de l'autor Damià Bosch a «Música i ball populars a Menorca», la jota sorgiria al sud d'Aragó i es desplaçaria fins a València i Alacant per després donar el bot a Mallorca i, així, arribar a Menorca. Aquest traçat dels orígens del ball menorquí tenen a veure amb la definició de les actuals jota d'Ansó (Osca), jota de Moixent (València), jota mallorquina o la fandanguera de Menorca al segle XIX.
I és que encara avui dia, els sis punts de jota que encara es ballen a la varietat de Ciutadella, s'anomenen passos mallorquins. Aquests tenen una estructura i una sonoritat amb el guitarró molt similars a les jotes mallorquines.
Els balls de les castanyoles, els ferrets i el guitarró manquen actualment d'una renovació generacional i d'una inactivitat manifesta per part dels grups folklòrics. La creixent dinàmica de globalització i el desgast respecte a les respostes negatives a les sessions de formació i captació de nous membres porten a aquesta pèrdua d'interès.
La veritat és que antigament es transmetia de generació en generació de forma oral, ja fos per copiar els passos dels balladors a les places dels pobles o per aprendre l'art del cant d'aquells més experimentats. Els que també aprenien d'aquells més experimentats eren els sonadors, els quals observaven, escoltaven i practicaven amb els instruments propis de la jota i el fandango.
Per una altra banda, la institucionalització del mètode i l'encotillament del ball també suposen una debilitat perquè el ball perd així la seva naturalitat. És a dir, aquella frescor pròpia de la genuïnitat, espontaneïtat i autenticitat que acostumava a desprendre s'ha vist desplaçada en favor de la comoditat i la mecanicitat.
És per això que, per enriquir i tornar a revivar es podria enriquir bevent d'influències externes que ajudin a mantenir una evolució sana.
Generico
Més de 300 membres a la Federació Menorquina de Grups Folklòrics
En l’actualitat, la Federació Menorquina de Grups Folklòrics, també coneguda com a Femefolk, reuneix a un total de 300 membres repartits en 11 grups de ball diferents.
Els espectacles públics en forma de recreacions serveixen per donar visibilitat i transmetre el ball popular a les noves generacions. És precisament en aquestes exhibicions en què la indumentària adquireix un paper rellevant. Mentre que tots els sonadors i balladors duen camisa i jaqueta, en el cas de les dones aquestes també porten faldons, un gipó, una manteta, un rebosillo i unes sabates fosques amb un poc de taló. Per la seva part, els homes acostumen a dur calçons justs i calces, una capa, un capell, una faixa cenyida a la cintura, un guardapits, un mocador nuat al coll o fermat al cap i unes avarques.