Joan Triay, sobre la seva primera novel·la: «Hi ha espurnes de realitat amb molta ficció»

«El color de les paraules» és la primera novel·la que escriu Joan Triay Vidal (Es Migjorn Gran, 1946), una història «amb espurnes de realitat i amb molta ficció» que al llarg de 280 pàgines narra la infància d’en Melcior en la Ciutadella dels anys cinquanta del passat segle XX, que ha estat publicada per l’editorial mallorquina Òrbita en la col·lecció Dolmen.

La trajectòria literària de Joan Triay va començar en el món de la poesia i el 1990 va guanyar el Premi de Poesia Francesc d’Albranca de l’Ajuntament de Ferreries, amb el poemari «Deu intents». El 2019 va participar en el recital d’Illanvers i tres anys després va publicar el llibre «Poemes de barraca», que recull cinquanta poesies escrites entre 1980 i 2021.

Quant a la narrativa, el 2016 va guanyar el Premi de Narrativa Curta Illa de Menorca, convocat pel diari «Menorca» i el Consell insular, amb el relat «Les estranyes restes d’un naufragi». Per altra banda, Triay ha participat, amb diferents relats, en diversos llibres col·lectius de l’editorial Òrbita i en llibres editats per Ana Haro, els tallers de la qual freqüenta des de fa uns quants cursos.

Què hi ha darrere ‘El color de les paraules’?

—És una història de quan jo anava a escola als Salesians, a Ciutadella, els anys cinquanta del passat segle XX, de les preguntes que es fa un al·lot, en Melcior, el protagonista, moltes coses no les entén, coses que es va plantejant durant la infància, com fa qualsevol al·lot, concretament passa en els anys 1955 i 1956.

És una novel·la autobiogràfica?

—No exactament, hi ha espurnes de realitat, però amb molta ficció, no hi ha cap personatge real, aquesta ficció a jo me dona joc per moure la història i els sentiments del protagonista.

Què pretén transmetre amb aquesta història?

—Amb la novel·la vull desmitificar una mica la història de com ens l’han contada, no era tan bona ni tan dolça, i, per altra banda, dignifica una altra part d’aquells anys del franquisme que en aquella època ens la tenien amagada.

Cap a finals dels anys cinquanta i anys seixanta l’economia començava a anar millor.

—Sí, però la repressió era molt forta en tots els estaments, des de l’església fins a la política, era una dictadura dura i pura. Record com la Falange la tenien present sempre, en tots els actes públics hi era, personatges de Ciutadella amb la camia blava i la boina vermella.

Hi apareixen personatges d’aquella època que avui dia es poden identificar?

—Per una cosa molt insignificant algun detectaria dos religiosos, si va viure aquells anys, jo crec que la gent ho ha de recordar, gent que ha de ser gran com jo. Surt un personatge, que era un religiós, duia la campana per cridar per fer les fileres i, de tant en tant, tenia la mania de pigar dalt el cap amb el mànec de la campana, que era de bronze. I un altre que l’havien de besar la mà un fotimer de vegades i deies per què ho fa, el costum de besar la mà del capellà hi era, de besar-la una vegada i prou, però en aquest cas era una vegada i una altra...

Com se li va ocórrer escriure aquesta novel·la?

—Jo he col·laborat en alguns llibres col·lectius amb l’editorial Òrbita i un any vaig presentar un treball que me van publicar, era un cas en què me castigaven per jo haver explicat a uns companys d’escola que els fillets no venen del cel, sinó que els fan les mares, açò era tabú. I a partir d’aquí vaig començar a relatar coses que m’havien passat. L’any 2020 m’hi vaig posar de debó a escriure-la i la vaig acabar el 2023, a finals d’aquest any me van demanar un llibre de relats i jo tenia el manuscrit acabat i els vaig passar, al cap de vuit o nou mesos, a finals de l’any passat, octubre de 2024, me va dir que el publicaven.

Al final del llibre hi ha un petit glossari, per què?

—Una jove de vint-i-pocs anys la va llegir abans de publicar-la perquè me donés la seva opinió i me va aconsellar incloure un glossari de paraules que ella no havia entès. Hi ha un vocabulari que avui dia ja no s’empra: secor, quan te compres unes sabates noves, te roseguen i te fa una secor; aceró, de les reies i dels càvecs; buina, que és una merderada d’una bístia; i altres paraules que llavors s’empraven i avui dia ja no. Hi ha escenes que les he d’emprar amb el llenguatge d’aquella època, si no no té gràcia.