Escoltar el passat i cantar el present

L’Abadessa de Santa Clara, enmig del bullici de la festa, calma un poble sencer en un moment de reflexió. Com el so del fabiol que fa entra per les parets del monestir i fa somriure les clarisses, enguany ens demanava que poséssim el nostre pensament en les persones qui no poden fer festa. Un so que sentim aquí, però que d’alguna manera ressona en llocs on hi ha guerra, fam o injustícia i ofereix consol.

Així les paraules del poeta i sacerdot Mkrtich Naghash ressonaven per les parets de Lithica a través de les capes del temps, des del segle XV, per a fer-nos reflexionar sobre el nostre temps.

«I totes aquelles coses efímeres que recullen…».

Realment necessitam tot el que consumim?

Precisament també en el claustre d’un monestir, a Armènia, John Hodian va sentir una veu, la de Hasmik Baghdasaryan, que el va captivar i per a la qual va imaginar escriure unes cançons espirituals. Després d’un llarg període de recerca va descobrir els poemes de Naghash i Erznkaci. Durant dotze anys, Hodian ha donat forma a aquesta música.

«Cançons de l’exili, cançons de saviesa» del Naghash Ensemble es troba a la cruïlla entre la música tradicional armènia, la música clàssica, el minimalisme i el jazz. Com les civilitzacions més pròsperes situades a la confluència entre cultures, la música de Hodian llueix i encativa amb la naturalitat del que existeix perquè ha de ser.

«Sigues generós i comparteix la teva taula amb els que tenen gana».

La fam, el desastre humanitari eternament sense resoldre.

Sobre l’escenari, el compositor al piano acompanyat de sis músics armenis d’un domini instrumental extraordinari. A l’ud, Aram Nikoghosyan, un sonador que tant ens meravellava amb un passatge virtuós com ens inquietava amb un senzill trèmolo. Tigran Hovhannisyan, al dhol i tota casta de percussions membranòfones, els seus batecs rítmics ens feien eriçar la pell. Sonant sis duduks diferents, Harutyun Chkolyan aconseguia desplegar una gran varietat de timbres, avellutats o penetrants.

Les tres veus femenines, Hasmik Baghdasaryan (soprano), Tatevik Movsesyan (soprano) i Shahane Zalyan (alto), sense ni un moment de descans, van brillar amb una qualitat lírica exquisita i una capacitat de dicció de veritables rapsodes. Les consonants armènies, tx, v, k, j, tk, z, sonores i crepitants, embellien uns vocalismes emotius, acompanyades del so d’ocells i insectes.

«…I quantes mares afligides han estat de dol.»

L’abadessa ens demanava que penséssim en Gaza, en Ucraïna…

«…I no permetis que l’ira t’aparti dels teus germans»

Que tots som, hem estat i serem migrants. Que no ens entabanin els discursos d’odi.
Un dels moments més íntims del concert, fou quan la soprano Baghdasaryan i el compositor es van quedar sols a l’escenari. La composició seguia a la perfecció les inflexions emotives del text. Línies melòdiques descendents per expressar l’angoixa; seguides d’intents ascendents per arribar a la pau.

I al final un sospir…

«No conec la pau ni trobo l’alegria.»

Podem ser feliços si hi ha tant de patiment al nostre costat?

«Aquesta mar no te vorera, i el camí no s’acabarà d’aqui poc.»

Nosaltres som la vorera i podem ser el port d’acollida.

Entre peces, l’actor Jordi Odri recitava els textos en castellà. La mística dels poemes, a pesar del seu caràcter intrigant i sever, queda plaentment compensada per unes composicions àmpliament accessibles i agradables.

«La primavera portarà alegria i felicitat als qui habiten la terra.»

Un concert així és un clam a escoltar el passat i cantar el present.