Directament des de Hong Kong arriba, al 52è Festival de Música de Maó, el músic migjorner Josep Portella (1998). Ho farà acompanyat per la pianista basca Maria Alonso-Allende (Bilbao, 1978), amb qui ja ha compartit anteriorment escenari a Menorca. Junts oferiran un repertori per a flauta i piano, amb obres de Franz Xaver Mozart, Mendelssohn, Bonis i Jolivet. Serà aquest dimecres, a les 21 hores, al Teatre de l’Orfeó Maonès.
Quin programa han preparat?
—Començarem pel període més clàssic, passant pel romàntic i, després, repassarem el segle XX amb música més moderna. Volem que sigui un repertori variat.
Serà la seva estrena en un festival d’estiu a Menorca...
—En un festival d’estiu, sí. Sí que he participat en concerts de les Joventuts Musicals de Ciutadella, des Mercadal i Fornells, d’Alaior.
En quin moment professional es troba a Hong Kong?
—Seguesc a la Filharmònica, ara començarem temporada, d’aquí a dues setmanes. La meva vida està allà, tenc plaça a l’orquestra i anam fent temporades.
Troba diferències entre la música que es fa allà? Es noten les diferències culturals en la música clàssica?
—Al final, és música clàssica i els repertoris són molt similars. Al públic li agrada un poc el mateix. La feina que fem s’assembla molt. Una cosa que igual no tenim allà, és música de sarsueles.
I a nivell de feina, quant als assajos, la manera de preparar els concerts?
—Els assajos, els ritmes de feines, les hores laborals, són molt semblants. El que és un poc diferent és que, econòmicament hi ha més facilitats que a Espanya. Les orquestres tenen més poder econòmic, per tant, poden invertir més en directors i solistes més coneguts, fan més gires i tours arreu del món, i açò s’agraeix.
Sempre s’ha dit que és molt complicat viure de la música.
—Depèn molt de les dimensions de les ciutats. Barcelona o Madrid tenen diferents orquestres professionals i hi ha qui viu exclusivament de la música. Hem de comparar Hong Kong amb aquestes ciutats.
Viu a Kowloon, com s’hi viu?
—Culturalment és molt diferent, però Hong Kong és molt internacional i pots tenir un tros de cultura de diferents països. Hi ha moltíssima més gent i més calor que aquí, la vida duu un ritme bastant més ràpid que a Menorca. Però t’hi acostumes.
Com sorgí la possibilitat d’anar cap allà?
—Va ser l’any de pandèmia, que les audicions per entrar en orquestres es van començar a fer on line. Demanaven vídeos per passar les primeres rondes d’exàmens i, com que no tenia massa feina, vaig decidir gravar una audició i enviar-la. Va ser per fer cosa i, mira, he acabat fent feina allà, com a flauta segona i flautí.
Com és l’orquestra?
—És molt internacional, hi ha músics d’Àsia, Europa, Amèrica. Al final, coneixes gent de per tot, viatjam molt, coneixem llocs. Som dos espanyols, hi ha un trompista de Granada, Jorge Medina. Em va ajudar molt a ubicar-me a la ciutat, a cercar pis.
Quins reptes té?
—A part de la feina de cada dia a l’orquestra, ens donen la possibilitat de fer projectes de cambra, amb quintets de vent, amb cordes, arpa, i en sol fer uns quants durant l’any. També col·labor amb els projectes educatius de l’orquestra, sonam en escoles, mostram els instruments, fem classes als petits.
S’ha plantejat tornar cap aquí?
—La veritat és que hi estic molt bé i segurament hi quedaré una temporada llarga. No vull dir que d’aquí a uns anys no vulgui tornar més a prop, però de moment tenc la vida muntada allà i estic molt content.
És difícil tenir la família tan enfora?
—És complicat, però al final, com que a casa meva estan tots bé, és més bo de dur. Vaig partir amb 24 anys, era el moment de fer-ho, perquè açò no ho fas quan tens la vida resolta, més aclarida.
Com va ser el seu pas pel Liceu?
—Hi vaig fer cinc anys, quatre de carrera i un de màster. Va estar molt bé, Barcelona t’ofereix de tot, tens moltes més possibilitats en la música i, quan estudies allà, tens bons professors i comencen a sortir petites oportunitats per començar a fer feina i créixer com a músic.
Hi ha poca sortida a Menorca i a Espanya per als músics?
—És complicat, hi ha molts músics, molta demanda per la poca oferta de feina que hi ha. No n’hi ha prou de ser bo, has de tenir sort i encaminar-te cap allà on t’ofereixin oportunitats. Per sort, a Menorca, els joves tenen festivals, tothom intenta puguin sonar i fer concerts. Hi ha molta tradició musical, tenim conservatori, bandes a quasi tots els pobles. És molt important que les famílies mantenguin aquesta passió per la música.