Estimat Cees: Cada poeta té la seva biografia i la teva va començar a Holanda, l’any 1933, però com assenyala Octavio Paz: «La verdadera biografía de un poeta no está en los sucesos de su vida, sino en sus poemas», i una antologia teva traduïda al castellà du per títol: Así pudo ser, i així, passionalment, has escrit i ha pogut ser la teva immensa obra.
Narrador, assagista, però també poeta, els que t’han estudiat et relacionen amb els hermètics italians i el corrent culturalista dels novísimos espanyols, però tu sempre vas ser diferent, et desviaves de la norma, anaves al teu aire, moltes vegades a contracorrent, i mai vas fer concessions al vers que ensucra o adorna.
El tema del jo poètic apareix al llarg de la teva obra com una qüestió important a resoldre i definir: «I si de sobte / abandonéssim el nostre jo?», vas escriure.
Viatger empedreït, crec que et descrius i retrates en el poema «Trinitat»: «Sovint he estat açò: / un home en un camí, / un home en un avió, /un home amb una dona. / I sovint he estat açò: /un home que sota una pedra / es volia amagar / per no veure més llum».
Viatger assaonat per la intempèrie dels camins, els solcs que marcaven el teu rostre eren fondos versos de saviesa que el temps et va anar esculpint.
El temps va ser un tema central, vital, en la teva poesia, abrupta, austera, intel·lectualitzada, plena de ruptures i el·lipsis, que sempre va tenir clara la distinció entre el que és contingent i allò que és essencial, necessari. Sobretot, res d’additaments insulsos.
De vegades, semblava que cercaves l’estranyament del llenguatge a través de l’aïllament d’elements que violenten la gramàtica tradicional, trastoquen les normes clàssiques i, sense fer-ne «un ús culinari», que diria Bertolt Brecht, amb els talls de vers i la teva forma innovadora, sorprenent, d’elaborar els ritmes i l’estrofa, intentaves desestabilitzar, creativament, certeses i llocs comuns.
Viatger vocacional, «el viatge estimula els ensomnis i les fantasies, sobretot allà on el visible no pot ser completament anomenat», deixaves ben clar que no fugies de la realitat perquè: «qui realment en fuig és aquell que es queda a casa sotmès a la rutina de la vida diària, perquè no pot suportar l’amarga saviesa que proporciona el viatge».
Poeta del coneixement i l’essencialització, atret pel món oriental, venies de les disset síl·labes del haikú que, en tan poc espai, volen reflectir el que passa ara i aquí. A Menorca, on vas viure llargues temporades, vas descobrir que construir un poema és com fer paret seca i cal col·locar les paraules, com si fossin pedres, molt bé perquè no s’esfondri i acabi en un enderrossall.
Respiraves, pensaves i senties a través de les paraules que, a més de so, tenen cos, relleu, gust, i no n’hi ha de lletges o polides, sinó de vives o mortes.
Sí, els profunds solcs que marcaven la teva cara eren versos, de vegades durs, difícils, però sempre humans, autèntics, i plens d’una celebradora filosofia de vida.
«Viatger sóc, de camí al descans», vas deixar escrit, i el descans, a pesar del teu nomadisme no exempt de passió pels monestirs i una juvenil vocació de ser trapenc, el vas trobar aquí, a la Menorca que has estimat i ha estat casa teva, la Menorca de Lluvia roja i els 533 días que tant t’ha inspirat i és ara on «s’acaba el camí i el món».
Has estat i seràs sempre un dels grans.
Descansa en pau!