A Maó, el centre d’art Ca n’Oliver acaba d’estrenar l’exposició «Josep Bagur. Humanisme i resiliència», retrospectiva organitzada pel Consell, dedicada a un pintor en majúscules. I no només per la qualitat de les obres i que ha sorprès a molts, sinó per exemplificar allò que vertaderament significa art per a l’autor maonès.
Primer de tot, com se sent per presentar aquesta mostra?
—Ha estat una sorpresa, perquè mai he tingut afany per exposar. Ho he fet pels altres, gent que ni coneixia i he pogut descobrir gent que ara és molt famosa, i em dona una gran satisfacció. He d’agrair l’exposició a Martín Vidal, per cert, l’únic que m’ha retratat.
Com descobrí aquest món tan apassionant de l’art, sobre el que ha investigat tant?
—Ningú em va dir que pintés ni em va introduir en la pintura. A principis dels anys 60 emprava com a taula una petita cadira. Mentre a la televisió donaven futbol en blanc i negre, jo dibuixava contínuament, segons ma mare. I és un fet que llegia tot el que queia en les meves mans sobre l’art del dibuix, he indagat moltíssim, des de Betty Edwards a Rudolf Arnheim, amb la psicologia de la percepció visual, de com funciona el cervell quan pintam. M’he adonat, amb els alumnes, que és cert que, segons com desenvolupam una part, o no, agilitzam a l’hora de pintar i plasmar allò que volem.
De fet, va estudiar Belles Arts.
—A València, allà on suspenien més, però on més ensenyaven i on hi havia l’elenc de professors més importants i de renom del moment. He tingut la gran sort de tenir com a mestres grans professionals.
Què és l’art, per vostè?
—Per jo, ningú dels que he sentit donar aquesta resposta, ho ha sabut definir. Cada un dirà el que cregui i jo, li tenc tant respecte a aquesta paraula i l’admir tant, que no m’atrevesc a definir-la. No crec que hi hagi paraules per definir ben bé l’art. N’hi ha moltíssimes, però no que em doni una satisfacció, sempre falta alguna cosa per definir aquesta meravella de paraula. Hi ha una descripció, però encara està per fer, jo almenys, no l’he trobat.
Es pot entendre com una via d’expressió absoluta?
—No vas malament. En l’art hi entra la llibertat a l’hora d’expressar. Agradarà, o no, però no hi ha presons en la llibertat d’expressar.
En la faceta creativa, i ara que lamentablement la manca de visió no li permet, què suposava per a vostè crear?
—El primer perceptor, admirador de l’obra meva era jo mateix. Havia de gaudir molt fent un quadre, una escultura o un gravat, m’ho havia de passar bomba. Sempre he dit que he arribat a tenir orgasmes mentals, cosa que em sap greu que molta gent no hi hagi pogut arribar. Pintava per jo, però a la vegada, sobre temes que m’han dit que eren durs, forts, que fereixen. I em dona una satisfacció que ho vegin així, perquè és el que vull fer quan pint un presoner. És un cant a tots els que estan privats de la llibertat. Si pint un grup de refugiats és una al·legoria a tota aquesta gent que ha de perdurar en la memòria, encara que sigui només amb aquest granet meu. És més bo de fer vendre un paisatge o un bodegó, que són temes alegres, que no que hi hagi afusellats. Als meus alumnes els deia que «Las meninas» o «La maja desnuda» no són quadres importants perquè hi hagi les meninas o la maja despullada, sinó per la manera com està executat, pintat, com està interaccionat el color, com és la composició magistral, l’esquelet estructural.
Just ara s’hi referia. Per exemple, en la sèrie dedicada als refugiats que hi ha a l’exposició, què passa pel cap del pintor quan crea aquestes obres?
—Quan començ a pintar, el meu cap és un bullir d’idees i sensacions, de personatges, d’aquesta gent refugiada. Se m’apareixen mil cares, mil boques... És com un bombardeig d’imatges, continu, i fan que arribi a aquest tot. Abans de fer una obra, tenc molt de respecte per la composició, perquè si falla, falla l’equilibri perceptiu de l’obra i no arribarà a ser obra d’art. Mentre elabor un quadre tenc deu mil sensacions i em pot passar que l’endemà me’n vengui una de diferent, hi has de triar.
Hi ha pinzellades de ràbia...
—Segons el tema i segons com estic, sí, però més que de ràbia, és impossibilitat de poder ajudar a aquesta persona. La pinzellada, espatulada o brotxada és la manera de transmetre-ho, i si ho has vist, és que ho he aconseguit.
Goya és el seu gran referent.
—Sí, és l’artista per excel·lència. Era molt millor pintor Velázquez, i m’encanta El Greco, molts. Però on m’assimil més és a Goya. Té temes esgarrifosos, «Duelo a garrotazos» és bestial, o «Saturn devorant el seu fill», són molt més durs que el que faig jo. M’encanta com pintava Goya, si t’atraques veuràs aquestes pinzellades i va fer el surrealisme, expressionisme, romanticisme, fins i tot a «La lletera de Bordeus» fa impressionisme. Velázquez va dominar la llum del color d’una manera impressionant, però no es va moure de la temàtica cortesana i no s’enganxava les mans. Goya es va avançar a tots els temps i va estar perseguit per la Inquisició, era conseqüent amb el que feia.
Avui, l’art és prou reconegut?
—Cada vegada menys. S’està perdent el fet de gaudir de l’art. S’està perdent en l’educació escolar. A Menorca han sorgit galeries i una de bona és la que combina art i comercialització, perquè han de viure. Però té el perill de confondre l’art comercial amb l’artístic.
No se puede revisar el texto. Confirma la política de privacidad antes.
El arte complace los sentidos. Si nó, no es arte.