Autofitxa. Em dic Oriol Miñarro i tinc 36 anys. Estic casat i tinc un fill. Sóc menorquí. He viscut quasi tota la meva vida entre Sant Climent i Maó. La meva afició a la fotografia m'ha portat per camins tan interessants com el descobriment de noves realitats i visions de la vida. Tota una declaració d'intencions, una experiència social on l'intercanvi de sentiments juga un paper important. Un paper on la fotografia és la meva via d'expressió. Dijous inauguro la mostra "La ciutat invisible" a la sala d'exposicions de la Caixa de Maó.
Quina és l'essència de les fotos que exposarà?
L'essència d'aquesta mostra fotogràfica resideix en la multiplicitat de les realitats humanes i en el caràcter social de les mateixes. Apropar situacions punyents mitjançant mirades o gestos. Mostrar aspectes on poca gent s'atreveix a mirar i tocar. Descobrir micromons dins l'homogeneïtat d'una ciutat multicultural i multiracial.Guaitar allò que és quelcom incòmode per les autoritats. Reflexionar envers els més desfavorits. Gaudir de les realitats canalles del carrer.
Com va sorgir la idea?
La idea és l'evolució natural d'un contacte diari amb el carrer, el desenvolupament d'influències tan importants com la contracultura barcelonina dels anys 70, on gent com Nazario, Ocaña, Pau Riba i d'altres van jugar un paper determinant per dibuixar el caràcter cultural d'una ciutat.
Les influències fotogràfiques vénen de la mà de gent com Miguel Trillo, Diane Arbus o García Alix, entre d'altres. És en la conjunció d'aquestes influències on neix la idea d'embarcar-me en un projecte tan complex com aquest.
Quin és el seu vincle amb el món de la fotografia?
És un vincle únicament personal, resultat d'un aprenentatge autodidacte.Un esforç i un repte personal per plasmar allò que veig, allò que sento i allò que vull transmetre. Un vincle amb la meva forma de pensar i ser. García Alix diu: "Un, per transmetre, ha de ser un gran coneixedor d'un mateix. Si et coneixes podràs mostrar la realitat d'allò que veus".
Per què retrats? Què és el que vol transmetre amb un retrat?
És difícil explicar-ho perquè no em plantejo mai si és un retrat o una perspectiva genèrica de l'entorn. Si es tracta de transmetre, respecte als retrats, podríem estar parlant de la més forta de les intencionalitats, la recerca de la singularitat emocional, la captivitat de la gesticulació. És un niu d'expressions inesgotable, un retrobament amb el més primitiu dels nostres mitjans de comunicació, la mirada.
Li queda pendent alguna foto a Menorca ?
La fotografia, així com els projectes fotogràfics, són un enigma en constant evolució. Segur que en el tarannà de la meva forma d'entendre Menorca farà que em retrobi, una i altra vegada, amb l'illa que desperta en mi el més gran dels sentiments interns. Pendent? Mai. Compromès? Sempre.