El concert de Joe Lovano (Cleveland, 1952) i l'Europe Quartet divendres al Teatre Principal de Maó venia marcat en vermell en les agendes dels seguidors menorquins de jazz: era una cita obligada i esperada amb ànsia. I fou aquest entusiasme el que propicià que un nombre important de parroquians s'aplegaren al coliseu de la Costa d'en Deià desitjosos de presenciar a un dels grans saxofonistes en actiu, de veure a tota una figura, de sentir a un autèntic jazzman.
Lovano ha aconseguit, amb unes interpretacions on es proposen lectures arriscades no exemptes d'un lirisme refinat, crear un llenguatge musical molt personal a cavall entre els corrents més avantguardistes i la genuïna tradició jazzística. Un estil del qual s'ha escrit molt encertadament que "no adopta influències sinó que les absorbeix" (Chris Kelsey); afirmació fàcil de corroborar si fem una ullada a la seva extensa discografia, que ens ha deixat perles com "Kids" (Blue Note, 2007), un directe de faula gravat amb el pianista recentment desaparegut Hank Jones, o l'insuperable "From the Soul" (Blue Note, 1991)
El seu esperit inquiet l'ha dut també a experimentar amb diferents tímbriques instrumentals. Així, no és estrany veure'l interpretar (com vam poder comprovar) el taragato, un instrument musical d'origen hongarès similar en la forma al clarinet, o l'aulochrome, una espècie de saxòfon doble que ha estat construït expressament per a ell.
Tsunami
Com un allau es presentà Lovano acompanyat a dalt de l'escenari per tres músics de vàlua: l'italià Salvatore Bonafede al piano, el contrabaixista d'origen búlgar Peter Slavov i el bateria espanyol Jorge Rossi, i mostrà ser un tot terreny amb una vertadera exhibició de facultats físiques i musicals.
Aquest veterà rodamón abordà un repertori de manera incansable, sense treva. Sonà "Spiritual", "Fort Worth", "All Daily Bread" i "Folk Art", entre d'altres. Se succeïen balades i temes de tempo trepidant, estàndards i composicions pròpies, solos espectaculars i improvisacions interminables. Per moments, un tour de force es desencadenava entre intèrpret i instrument. El resultat era un autèntic tsunami sonor.
Un estàndard del bebop "Donna Lee" (composta per Miles Davis, encara que adjudicada erròniament a Charlie Parker) serví de colofó a quasi dues hores intenses de jazz d'alta escola.
La dificultat de programar esdeveniments jazzístics com el concert de Joe Lovano engrandeix el mèrit de Jazz Obert i augmenta el nostre agraïment per mantenir a Menorca viva la flama d'aquesta música, icona del segle XX.