Amollen caps. Són les cinc manco deu, ben dematí, amb fosca negra al cel. La "Rosa Santa Primera", una de les quatre barques bou de Ciutadella, comença una nova i llarga jornada de feina, amb els seus tripulants a punt per dur a port tot el que la mar els vulgui regalar, peix i marisc que serveixi, almenys, per cobrir costos i fer que aquest sacrificat ofici tengui sentit.
Ser pescador no és fàcil. Sovint no és ni una qüestió de voluntat perquè, com diu el patró de l'embarcació, Berto Anglada, "no tothom aguanta tretze hores diàries dins una barca, sobretot a l'hivern quan hi ha mal temps" i costa mantenir la verticalitat. Ell ho sap bé, duu dotze anys amb la Rosa Santa Primera, deu com a màxim responsable. L'acompanyen en Toni Barcia, que ja fa prop de set anys que es va embarcar, i n'Emilio Masó, un jove valencià que tot just fa tretze mesos que és pescador, tot i que ja tenia experiències prèvies relacionades amb la mar.
Pesqueres
Com que per avui (dimarts) hi ha bones previsions, el patró ha planificat una ruta per la costa nord de Menorca. Faran l'alba (la pesca del peix) a una pesquera que és a unes 7 milles de la costa, entre Punta Nati i les platges de la Vall. Per arribar-hi fa falta una hora i mitja de navegació, al principi ben a les fosques i entre la calitja que predomina. Encara sense llum diürna arribam al punt on s'ha de llençar el bou. S'alenteix la marxa. És cosa ràpida, cinc minuts per tirar les xarxes a la mar. Ara ja només hi queda una hora i mitja de travessia, a prop de 3 milles per hora, allunyant-se cada vegada més de la costa mentre les arts són a unes 120 braces de profunditat, uns 215 metres.
Amb el bou dins l'aigua i a mesura que el rellotge avança, a l'horitzó es comença a intuir la sortida d'un sol que s'amaga darrera un tapall de núvols baixos. L'estètica bé s'ho val, amb els reflexos de l'astre que poc a poc van guanyant presència sobre la mar en calma, alineats amb la proa de la barca navegant cap a la llum.
En ser al punt esperat, el patró avisa la tripulació. Mans a la feina. La maquinària comença a pouar els cables d'acer, que cruixeixen per la lluita de resistència entre la barca i la mar, com si aquesta s'oposés a deixar-se prendre les captures. En Berto, en Toni i n'Emilio recuperen les xarxes davant la mirada atenta d'un grup de cinc o sis dofins que, com és habitual, els acompanyen per mirar d'aconseguir qualque peix amb el mínim esforç. Poc a poc van apareixent peixos enganxats als laterals. Però són pocs. La gran collita arriba al final, amb el cul de sac, que s'obre i deixa anar quilos i quilos de peix damunt la coberta, acompanyats sovint, lamentablement, de bòtils, plàstics i demès residus amb els que la humanitat s'esforça en seguir embrutant els oceans com si d'un femer invisible es tractés.
Mentre la barca pren embranzida cap al calador on hi ha la gamba, a unes 15 milles de la costa, les sis mans dels tripulants s'afanyen per triar el peix i rentar-lo. Ara un gall, ara un sorell, una ratjada, un lluç o un parell de gatons o de molls. I una vegada ben triat i passat d'aigua, a la cambra frigorífica per mantenir-lo ben fresc perquè a l'endemà arribi en les millors condicions a la plaça.
Una feina dura
Mentre la "Rosa Santa Primera" navega cap al nord fins a trobar la pesquera, en Berto explica que la pesca "sempre ha anat a menys", i que mai es sap quant de peix trauràs.
La de pescador és una feina feixuga. "La gent se cansa ràpid d'aquest ofici, aquests horaris no són massa bons i són mals de dur". I dels que s'hi adapten, alguns ho han de deixar anar "perquè es maregen". I aquest és un 'handicap' massa important. "Avui hem pogut triar el peix amb la mar tranquil·la, hi ha dies que hem d'encalçar el peix perquè va de banda a banda, i si et mareges tens un bon problema", exposa el patró mentre revisa el plotter amb la mirada i observa un horitzó verge, en els seus 360 graus, de qualsevol presència humana. Sols enmig d'una gran bassa d'aigua salina, a tres o quatre hores de la costa però amb la protecció de la Mare de Déu del Carme, de Maria Auxiliadora i de la Moreneta de Montserrat, que tenen el seu racó a la cabina de comandament.
De la duresa d'aquesta feina també n'és testimoni n'Emilio. "Quan vaig començar ho vaig passar molt malament amb les mans, perquè els guants no són còmodes, i et fas moltes ferides i talls, amb el frec amb les xarxes". "Però es va solucionar amb un parell de mesos", quan va fer call. Ell és el cuiner, cada dia s'encarrega de preparar el dinar que comparteixen a bord.
Els menús són variats. Uns parell de dies a la setmana toca peix, ja sigui amb arrossos, amb fideuà o fregit acompanyat d'una ensalada. Uns altres dies toca carn, a vegades pollastre, altres conill. Però no sempre es pot cuinar. Quan hi ha mala mar s'ha d'optar per coses menys elaborades.
Una gambada
Tot just eren les 9 i mitja del matí i el patró ja avisava els seus companys que era hora de tornar a llençar el bou a la mar. Aquesta vegada les xarxes anirien més avall, a unes 340 braces -uns 620 metres-, on serien durant les quatre hores i mitja i prop de cinc que tardaria l'embarcació en recórrer el calador.
Una llarga estona que, si el temps ho permet, serveix per dinar tranquil·lament i fer un xobequet abans que, damunt les 14,30 hores sigui moment d'arreplegar les xarxes i comprovar quanta gamba i quants crancs (depredador insaciable del crustaci) s'han pescat. Mentre la nau pren rumb a port, es buida la collita damunt la coberta, on hi apareixen una seixantena de quilos de marisc, que la tripulació s'encarrega de classificar per talles i de netejar. La presència de crancs també és important, junt amb quatre peixos i quatre escamarlans que han caigut a les xarxes.
Queden només unes poques hores de camí de tornada, amb la feina feta després de mig dia de navegació. Ja només hi quedarà posar peus a terra i carregar-se d'energia per tornar-se a fer a la mar a tot just l'endemà i durant cinc dies a la setmana.