Cristian Pons Coll, nascut a Maó un diumenge 29 de juliol de 1979 -encara que com ell diu li hauria agradat néixer a ca seva, as Mercadal- és el protagonista del documental "Trans Atles amb Alforges", projecció que tindrà lloc avui en el marc de la III Nit del Viatger. A les 20 hores a la Sala Multifuncional des Mercadal. Entrada lliure.
El fotògraf i documentalista parla a "Es Diari" de la seva experiència. Aquesta és la gesta d'un home d'acció i aventura.
Quin és l'objectiu de la Nit del Viatger?
Es tracta d'una iniciativa que pretén fer arribar a la gent més pròxima les experiències del viatge i l'aventura a través de l'audiovisual. Ja som al tercer any i ens ha visitat un viatger de renom com és Òscar Cadiach, alpinista, i Raimon Escapa, viatger en bicicleta. Hem presentat un gran número d'audiovisuals fotogràfics i tres documentals auto produïts: "Mont Blanc desnivell 4800", "Volta a Menorca en Kayak" i enguany 'Trans Atles amb Alforges".
Què se li passa a un pel cap per organitzar una travessa en bicicleta de 700 quilòmetres fins a les portes del desert del Sàhara?
De costum practico muntanyisme i alpinisme. He viscut als Pirineus i m'encanta aturar-me a mirar un paisatge. Des de feia un temps entrenava amb "velo" de muntanya (BTT) per poder mantenir la forma. Un dia vaig pensar que podia fer un viatge en bici i vaig triar els Atles. Lo dels quilòmetres ja te'ls trobes. Si tens temps no hi ha problema. De fet vaig trobar-me una parella de francesos que recorrien uns 30 quilòmetres al dia. Açò ho pot fer qualsevol persona amb una forma física acceptable. A jo la mitjana em va sortir un poc més elevada, però el més important és planificar el viatge, carregar les alforges i pedalejar entre paisatges i contrastos.
Què és el que el sedueix de la bicicleta com a mitjà de transport?
La bicicleta ho és tot. Esport, salut, ecologia, rapidesa, pràctica, resistència. Te'n pots fiar més que de qualsevols altre vehicle. No crec que hi hagi cap altre transport com aquest per viatjar. És incomparable estar en contacte amb l'entorn i saber que et durà allà on vols.
Què és el més dur de fer una travessa d'aquestes característiques en solitari?
Hi ha moments de solitud, està clar, però compensen amb la sensació de què el que fas t'omple l'ànima. Les ganes i esperit d'aventura es condicionen a saber estar sol. A un viatge d'aquest tipus, de travessa, i amb data de tornada pròxima no és el mateix que sense bitllet de tornada, com va explicar Raimon Escapa a la primera sessió de la III Nit del viatger. Ell va presentar "De Sabadell a Togo amb bicicleta i manta". Per ell van ser 8 mesos, sense data ni bitllet de tornada. Per açò, si ho comparem, el meu és un viatge esportiu. En definitiva, estar sol no és fàcil però entra dins el previsible. Ara me'n record de tota la gent que m'he trobat i amb la que he passat una estona. Si hagués viatjat acompanyat no crec que l'hagués coneguda. Sol és tot més intens i encara que no ho sembli quasi sempre estàs envoltat de gent.
Va tenir pensaments d'abandonar?
No. Si tenia algun problema físic o mecànic els pensaments sempre són de solucionar-ho, mai d'abandonar. Si pensés amb açò, o en què hi hagués aquesta possibilitat a l'abast, no me n'aniria tot sol. Hi ha agències que organitzen aquests tipus de viatges, i ells ho preveuen per facilitar la ruta. Crec que tot està al cap i sempre s'ha de mirar endavant. Si es dóna el cas de qualque problema greu irreversible, ja t'assabentaràs al moment, però abans ni se'm passa pel cap.
Com a fotògraf i documentalista: Quines són les imatges o fets més impactants que va viure durant el recorregut?
Ja havia visitat el Marroc, he viscut a Algèria i he anat per feina a Tunísia. Sabia què em trobaria, però mai ho havia viscut tan intensament. Anava on volia, sense horaris i amb la càmera sempre al damunt. Era uns dels propòsits del viatge, documentar-lo i intentar plasmar l'essència dels Atles. Cada dia hi havia alguna cosa que m'acompanyava a l'hora d'anar a dormir... Qui vegi el documental se n'adonarà. Són tantes imatges que no em puc decantar per cap.
Com està estructurat el treball?
És un documental cronològic. Explica com en 8 dies de ruta es travessen els Atles de nord a sud fins a arribar a la primera gran duna del Sàhara.
Com es finança un projecte d'aquest tipus?
Directament no es finança. Es fa amb mitjans propis, diners propis i en temporada de vacances. En la "Volta a Menorca en Kayak" empreses d'aventura de l'Illa han col·laborat amb el material. I és l'ajuntament des Mercadal qui col·labora amb la Nit del Viatger deixant-nos les millors instal·lacions disponibles per l'acte com és la Sala Multifuncional. Es tracta d'una activitat sense ànim de lucre oberta a tothom qui vulgui amb l'objectiu de difondre i divulgar el viatge com experiència a través de l'audiovisual. Espero que els menorquins s'animin a venir a mostrar els seus viatges. Poden contactar-nos a través de www.facebook.com/nitdelviatger.
Amb l'esperit aventurer, un ja hi neix?
(Riu). Pot ser sí. De petits , en sortir d'escola anàvem pel camp, descobrint camins al voltant de El Toro. Pujàvem dalt d'un turonet i controlàvem el poble. El dia més intrèpid fèiem quatre passes dins les mines abandonades o pujàvem dalt El Toro camp a través, escalant si feia falta. No sé si es neix, encara que la trajectòria comença en algun moment. Mai és tard però les ganes són el que compten.