Un estudi realitzat per científics espanyols revela el misteri de l'expressió canviant de la Gioconda de Leonardo da Vinci
Rosa Carreras
Maó
Quan en el segle XVI, ja cap al final de la seva vida, Leonardo da Vinci va pintar el retrat de Lisa Gherardini, esposa de Francesco del Giocondo, segurament no sospitava que aquest esdevindria el quadre més famós dels nostres temps, visitat per milions de persones d'arreu del món cada any. Tanta és l'expectació que aixeca, per la tècnica, la bellesa, el misteri de la seva mirada i del seu somriure, per les obres posteriors que ha inspirat... que encara en l'actualitat és tema de reflexió i d'estudi. El darrer, realitzat per un grup de científics espanyols del Instituto de Nurociencia de Alicante, ha estat publicat a "New Scientist" i parla dels canvis d'humor que aparentment té la protagonista i de com és el cervell humà qui els determina.
Resulta que Leonardo da Vinci va utilitzar en la Gioconda, que és el nom oficial de l'obra, una tècnica que es coneix amb el nom d'sfumato, que consisteix en prescindir dels contorns definits per envoltar-ho tot en una atmosfera imprecisa que difumina els perfils i atorga sensació de tres dimensions a les figures. Da Vinci volia i va aconseguir pintar una expressió viva, dinàmica, tal com veia ell les coses al món. Si ens fixam en el somriure, podrem apreciar que desapareix si el miram amb deteniment i en canvi, torna a aparèixer quan observam altres parts del quadre.
Ha estat en ple segle XXI quan els científics han volgut explicar des de la ciència una tècnica en la que els artistes hi vénen treballant des de temps enrere. En el cas del misteriós somriure de Mona Lisa, Luis Martínez Otero, cap del projecte del Instituto de Neurociencia de Alicante, explicava als mitjans de comunicació que els canvis d'humor es deuen a que l'ull humà és capaç d'enviar senyals mesclades al cervell. És en funció de com les cèl·lules de la retina capten la imatge, que aquesta informació és transmesa al cervell per un canal o per un altre. Hi juguen un paper molt important el que es coneix com a visió central i visió perifèrica, un apunt que ja va fer l'any 2005 Margaret Livingstone, professora de la Universitat de Harvard.
Sigui com sigui, no es tracta de desmitificar l'art, sinó d'explicar científicament una tècnica que els artistes empren de manera intuïtiva des de fa molt de temps.