És filla de la Fonda Europa de Granollers, amb més de dos segles d’història. Pel seu restaurant, que va obrir amb 25 anys, va triar el nom de Semproniana, nom de l’antiga villa del Vallès a l’època romana, coneguda per alimentar bé als viatgers, una espècie de guia Michelin anticipada.
Aquest restaurant mític de l’Eixample de Barcelona ja ha fet 30 anys. Ada Parellada, Creu Sant Jordi, divulgadora a les xarxes i mitjans de comunicació, gran defensora de la cuina catalana i contra el malbaratament dels aliments, continua emocionant-se darrere els fogons. La creativitat l’ha duita, a l’Aula de Cuina de la Fira d’Arrels, a inventar un plat de sopa d’ingredients menorquins. Ve a col·lació del seu darrer llibre, «Sopes. Brous, escudelles i sopes fredes» (Rosa dels Vents), on recupera antigues receptes. «Qui menja sopes se les pensa totes» és com ha titulat la seva intervenció.
És un nom que té molt de suc.
—A les cases ja no es fan gaire sopes, i als restaurants, tampoc. Considero que és un plat que té molt de sentit. És reconfortant, molt de l’entorn familiar, adaptable a totes les temporades, d’aprofitament dels aliments, sostenible. Permet fer economia circular dins de casa.
Amb les sopes recupera una part de la història culinària?
—Fent una mica de literatura, no ens hauríem de dir Homo sapiens, sinó Homo sopiens. Aquest va ser un dels primers plats que ens va ajudar a desenvolupar el sapiens, a evolucionar des de l’Homo erectus.
Ja les reivindicava Josep Pla.
—I en un temps, el seu, en què la sopa encara era quotidiana. Ara no se’n fa gaire perquè es considera que és un plat de llarga elaboració i de poc lluïment. Sembla que sigui un plat humil, i que no queda bé convidar a una sopa.
I vostè trenca els mites?
—Em vaig afrontar al repte en aquest llibre d’escriure 50 receptes del plat. I vaig recórrer a les amistats amb autoritat culinària. Crec que hem de preservar el nostre patrimoni, que és, més que de país, familiar.
Els gustos de la infància es pot dir que són una pàtria?
—Vaig descobrir que tothom que aportava la seva sopa revivia una infància molt enyorada. La cuina té un poder evocador impressionant. La sopa és el plat de la infància per excel·lència.
Esteim arrelats a les nostres receptes?
—Tota la humanitat ha viatjat pel món amb la maleta dels ingredients. Pla deia que la cuina és el paisatge a la cassola. Això és així, i és preciós. I la cuina és també l’última manifestació cultural que es perd quan emigres.
Aquí ens ha regalat receptes amb producte local.
—He vingut a l’Illa amb la ‘maleta’ buida. Porto la tècnica, però a la mateixa fira he trobat el producte, anant als estands com qui va a les paradetes del mercat. A una fira que es diu Arrels havia de fer quelcom amb producte local.
Què duen aquestes sopes?
—He fet una sopa de pa, a la catalana, que he volgut enriquir amb el porc i que té la sobrassada com a greix inicial. I una sopa-crema de verdura, que parteix de la idea de l’aprofitament aliments, amb totes les verdures dels pagesos, buscant un resultat verd, pujat de color. I ho he acabat amb musclos de Sa Musclera.
S’endur cap ingredient menorquí per a la Semproniana?
—La mare del meu home era mallorquina, així que la sobrassada sempre ha estat un ingredient molt present a casa. I casa meva, per altra banda, està molt present a la Semproniana. Tenim un plat de sempre a la carta que és un arròs amb sobrassada i formatge Maó.
Es jubilarà, encara que no toqui encara, darrere els fogons?
—Soc filla natural d’una fonda, aquest és el meu lloc natural, on he viscut i he crescut. Suposo que sí, que ho faré en l’entorn de la restauració.