El seu lloc en el món: Sant Feliu del Llobregat
Després d’aquests mesos de penúries, la família arriba a Sant Feliu del Llobregat el 1910 per a incorporar-se interinament a l’escola de l'Ateneo Libre del Llobregat, actualment l'Ateneu Santfeliuenc. Això no obstant, únicament hi ha feina per Esteve. Els Guarro López s’instal·len a una casa de la carretera de Laureà Miró. L’Ateneu ja era una institució assentada al poble, apartidista, amb valors del lliurepensament, el laïcisme, el republicanisme i la maçoneria. Amb una població majoritàriament analfabeta, la major empresa de l’Ateneu havia estat la creació, l’any 1883, d’una escola per a formar a les classes treballadores, primer amb classes nocturnes per a fillets que treballaven i, a partir de 1893, amb les classes diürnes només per a fillets; a partir de 1895, les filletes dels associats van poder fer una hora diària de classes de repàs. Fins al 1924/25 no hi va haver secció per a filletes. Per açò, Pilar López va haver de fer classes particulars per a filletes al seu domicili. Esteve s’havia format en l’ideari de l’Escola Moderna, però a Sant Feliu s’ha de moderar per poder consolidar el lloc de feina. Així i tot, ha de fer front a una forta campanya en contra per part de les forces conservadores del poble, que veuen amb recel els mestres de l’Escola Moderna. A més, ha de tombar alguns costums, com el dels dijous de capvespre, que tradicionalment era de festa per als escolars. Quan el vol incorporar a l’horari lectiu es troba amb una vaga d’alumnes, però la majoria de pares es mostren a favor seu. A poc a poc, el mestre innova en aspectes pedagògics, com és la creació de les excursions escolars o la substitució d’exàmens finals per una exposició de treballs. Encara que això també suposava ‘alleugerir’ la seva feina: «Apreciados amigos Ana y Mir: Anteayer celebramos los exámenes anuales y con ellos ha concluido el periodo de trabajo enorme, verdadero hueso que me toca roer en cada curso, aunque en realidad más me lamento del perjuicio que causa a los niños que de las molestias que me produce, porque al fin y al cabo cuanto mayor sea el trabajo mayor es el placer de descansar y a él me entrego inaugurando mis vacaciones con la presente (…)». [Carta. 14/07/1912]. Esteve, treballador incansable, dedica el temps lliure a corregir i preparar les classes. El mateix 1910, Esteve ja és elegit director de l’escola.
La presència de Menorca
Aquest temps d’estabilitat personal no està lliure de drames familiars. L’any 1912 escriu a Miquel Adrover i Joan Mir, els amics de Maó per explicar-los: «(...) Ayer Pilar dio a luz con tan mala fortuna que los médicos extrajeron una niña asfixiada. Ya ven ustedes como nuestros moldes no sirven más que para dar disgustos serios. Pilar está grave, perdió muchísima sangre, pero los médicos aseguran que se restablecerá, claro es que salvando posibles complicaciones que comprometieran el buen resultado de su curación». [Carta. 12/08/1912]. Ja no tindran cap més fill. Esteve i Pilar mai no deixen el contacte amb els amics de Menorca. Aquell hivern (1912-1913), gestionen la contractació d’un mestre que pugui portar l’escola racionalista que s’ha creat a Ciutadella. En la carta que escriu a Mir [23/01/1913] descobrim que Esteve no té molt clar el tema de compartir les feines domèstiques: «... Apreciados amigos Mir y Ana: debía haberles escrito hace ya días, pero todos han estado enfermos, Mamaíta con gripe, Nora con no sé qué y Pilar con algo parecido a lo de Nora y a consecuencia de esto al llegar de las Escuelas tenía siempre trabajo a soplar en la lumbre y en otras ocupaciones impropias de mi sexo. Restablecidos ya todos puedo permitirme el lujo de dedicarme solo a lo mío. El 17 del corriente fui a Barcelona y dejé la dirección de El Porvenir (por no conocer la de Ciudadela) al Ateneo Integral donde me dijeron que había maestros racionalistas dispuestos a ir a Menorca. Seguramente habrá recibido ya carta de algunos. Yo dije poco más o menos qué clase de maestro hacía falta, pero no pude ver al que pretende ir, así que nada puedo decir respecto a la impresión que su presencia cause. Creo que los ciudadelanos antes de cerrar definitivamente el trato deben dejar bien puntualizado lo que quieren para no exponerse a un fracaso que sería muy sensible. Si para informes o para lo que convenga puedo servirles ya mandarán, que estoy a sus órdenes».
Esteve no es preocupa només de l’escola de Ciutadella, ja que també segueix l’evolució de la que funciona a Alaior: «(...) Habla (a Joan Mir) de la Escuela de Alayor y yo tenía ganas de decir algo sobre ella. Para los que desgraciadamente conocemos algo del modo de obrar de las autoridades respecto de escuelas racionales no puede ser motivo de sorpresa su clausura. Yo siempre había mostrado mi asombro al enterarme de que aún funcionaba sin la menor molestia y esperaba el momento cada vez más inminente de su clausura. Yo estimo este golpe irreparable porque con los hombres que hoy han figurado en ella no creo posible obtener autorización y cambiado los hombres la escuela ya no será como conviene que sea. Lo peor es que esta clausura no puede presentarse como un atropello porque su constitución era ilegal por no ajustarse a los preceptos vigentes que son muchos, y difíciles de cumplir y aun después de parecer haberlos seguido escrupulosamente no ha de serles difícil hallar bastantes cabos sueltos para impedir su reapertura. En último extremo dirán si simulan un nuevo expediente, que no pueden autorizarla por ser continuación de la primera. Razones de este calibre nos dieron a puñados cuando andábamos tras la legalización de la de Lloret de Mar y también calificábamos su clausura de atropello, y hasta cierto punto entonces lo era. Si habla con los amigos de allí puede decirles que estoy a sus órdenes, sin condición, para cuanto pueda servirles si es que mi proximidad a Barcelona les es de alguna utilidad (…)». [Carta 14/08/1914].
L'amistat amb Joan Mir i Mir és ferma. Aquell 1914, Mir està decidit a mudar-se a Barcelona. Esteve ho veu amb bons ulls: «(...) Su insinuación de que no sería imposible os trasladarais a ésta nos complace y a pesar de que nada puede compararse a esta isla y a sus habitantes, la facilidad de trasladarse a Barcelona junta en este pueblo la tranquilidad del campo con la agitación de la ciudad y hacen menos monótona la vida campestre. Pero mientras llega este acuerdo ¿no podrían hacer un viajecito para ir explorando el terreno? El tiempo es ahora a propósito». [Carta 14/08/1914]. El febrer de 1917, Mir l’informa del final del periòdic «El Porvenir del Obrero» i l’alleugeriment de la càrrega de treball, que el mestre també pateix: «(...) Yo trabajo extraordinariamente en los asuntos de mi escuela y lo peor es que lo hago sin entusiasmo, sólo por excederme en el cumplimiento de mi deber. Empiezo ya a cansarme y voy dando vueltas a la idea de buscar descanso, aunque es muy probable no he de hallarlo me conforma la idea de no tenerlo por no haberlo hallado». [Carta. 3/02/1917] Segons li confessa Guarro «… Nosotros cada verano echamos un paseíto por nuestro Mahón... pero de imaginación» [Carta. 3/02/1917].
El mestre Esteve
Entre 1918 i 1920, Esteve és president de l’Associació de professors dels Centres de Cultura de Catalunya i dels Ateneus, que treuen el butlletí mensual Instrucción Popular. L’associació té la seu a l’Ateneu Obrer de Barcelona. Pel que he llegit a la premsa de l’època, Esteve i Pilar viuen apartats de la vida social, tret d’aquelles activitats que s’originen a la mateixa escola. L’any 1923, a l’Ateneu es pren l’acord de fer l’ensenyament en català i ell escriu: «L’ensenyament dels infants en la seva llengua obliga als mestres, en ensenyar a llegir i escriure, a procediments que, pedagògicament, no són cap novetat però esdevenien impracticables o almenys infecunds, quan el nen aprenia a llegir en un idioma que li era estrany en absolut (el castellà). Racionalment, cal donar a l’infant mots complets que li siguin familiars, per tal d’abastar fàcilment el seu significat, establint, ja des de les primeres lliçons, una relació ben immediata entre el mot parlat, el mot escrit, i la idea que representa (...)».
La vida familiar
La relació entre Esteve i Pilar i Joan Mir, es manté en el temps. Només he tingut accés a una carta de Mir dirigida a ells el 1927. En un fragment els diu: «(...) Amics Pilar i Esteve: gran goig vam tenir en rebre els retrats. Heu fet molt de camí en l’art; i l’aspecte dels retratats no pot ser millor. Vol dir que hi ha salut i açò és quasi tot lo bo que hi pot haver-hi a una casa. A canostra també en tenim, de salut. He passat el perillós abril i duim cinc dies de maig -que mos feia tanta por- i tot marxa molt bé. N’Anna meva, quan té una contrarietat, diu: ‘no me deixaré enredar, no; primer es sa meva salut que res; no vull disgustos’. I amb aquest criteri anem vivint. Sa por encara hi és, però cada dia que passam, dins aqueix temps de primavera, és un perill vençut. Antany, per aquests dies, ballàvem de bona manera (...). Ses altres coses van bé. Hem empatat ses eleccions, 4.171 per hom. A Maó, Sant Lluís i Villa-Carlos, els republicans han guanyat avui ses eleccions als compromissaris per a senadors. Jo no me’n empatx gaire d’aquestes coses, però sempre estic content pels amics (...)». Una nova carta de Pilar i Esteve a Joan Mir ens parla d’una amistat que es manté en el temps, està escrita en català i amb articles salats, en la qual recorda Maó i explica les pressions que viu a l’escola: «Cada dos mesos veig a en Casado, el mecànic que arranja les màquines d’escriure de l’Ateneu, (Casado, antic anarquista que va viure a Maó i es casà amb una maonesa) i ens fem un panxó de rallar de ses coses i sa gent de Maó. Jo no sé si diem sempre el mateix, però a ell li agrada tant com a mi i així em sembla que no fa tan temps que no us he vist i que ses noticies són fresques (...) Ens falta la tranquil·litat que durant molts d’anys hem tingut en aqueix poble. Sa gent que aquí representen al govern no són amics de l’Ateneu i són prou enemics meus per a molestar-me contínuament, ajudats dels elements catòlics (pocs per fortuna, tontos i covards) que s’aprofiten de llur posicio avantatjosa. És clar que també tenim amics que ens ajuden i per això anem tirant, però en la lluita ens veiem obligats a fer concessions que molesten i donen moltes estones de mal-humor (...) L’any passat, per l’agost nosaltres dos sols vàrem anar a Múrcia i Cartagena. Doncs la casualitat feu poguéssim parlar de Menorca sempre. Des de Múrcia a Chinchilla (unes cinc hores) anàrem de companys amb un suboficial que havia estat molts anys a Villacarlos i parlava d’aquí amb entusiasme: tenia dos fills que hi havien nascut a l’illa. L’endemà passat, des de Valencia fins a prop de Barcelona fórem companys de viatge amb un maonès de debò: en Pito (acomodador del teatre) i ens férem amics passant ells i nosaltres unes hores ben agradables. Això vol dir que si nosaltres no venim a Maó, s’illa ve a nosaltres i la il·lusió és complerta (...)». [Carta 26/06/1929].
El 1929, Elionora entra a fer feina a la Companyia Telefònica. El 1930, Joan Mir mor a Maó. El 25 de febrer de 1936, nou dies després de la victòria electoral del Front Popular, Pilar López mor d’un col·lapse cardíac i és enterrada civilment. Dos anys després, el 1938, en plena guerra civil, Esteve Guarro es casa secretament per l’església amb Maria Pera, la directora de les escoles de filletes de l’Ateneu, profundament catòlica. El 1939, Esteve serà etiquetat com a roig i laic i en pateix les conseqüències. L’home aconsegueix tres avals, els de tres presidents de l’Ateneu: Jaume Cortés, Jaume Albareda i Antoni Albertí. El cap local de la Falange, Leandre Terrat, antic alumne, també el defensa. Així i tot no és reincorporat a la feina de mestre i ha de guanyar-se la vida com a administratiu a l’Hermandad de Labradores. Mai més va fer de mestre. El 1941 marxa a Barcelona, a un pis del carrer Pare Claret. La parella instal·larà una petita escola privada. Que ell compatibilitzarà amb el treball administratiu. No sé què va passar amb Nora, només que en la postguerra era professora de música a Barcelona. Avui els seus fills, Esteve i Eduard Guart Guarro, viuen a Veneçuela, on han format les seves famílies. L’any 1962, Esteve Guarro rep un homenatge discret a Sant Feliu amb una exposició d’antics treballs escolars. Ell l’ha de de visitar el vespre, quan ja està tancada al públic. Esteve mor el 26 de gener de 1975 a Barcelona. Durant la transició, l’escola Carrero Blanco barata el nom pel de Mestre Esteve. També el Centre de Persones Adultes de Sant Feliu porta el nom d’Esteve Guarro.
Fonts emprades per la sèrie d’articles:
- Fons de correspondència de Joan Mir i Mir. Arxiu Josep Portella.
- Fons de Germinal Ros i Josep Vilas.
- Consulta dels periòdics: El Liberal (Maó), El Porvenir del Obrero (Maó), El Vígia Católico (Ciutadella) i La Voz de Menorca (Maó).
- Consulta pàgina electrònica de l’Ateneu Santfeliuenc
- BADÍA ALTÉS, Carme; CABALLER SUMALLA, Maria Dolors, i FONT CABRÉ, Pere. «El senyor Esteve, mestre de l’Ateneu». 1980. Accés electrònic.
- RENOM, Mercè i RETUERTA, M. Luz. «Pilar López Zappino (1883-1936), la descoberta d’una pedagoga santfeliuenca» 2018
- RETUERTA, M. Luz. «Buscant maçons amb nom propi, 18» Accés electrònic.
Fons Germinal Ros i Josep Vilas - RETUERTA, M. Luz. «Els Mestres Esteve Guarro i Pilar López formats en l’Escola Moderna i arribats a Sant Feliu de Llobregat l’any 1910: les dificultats de l’ensenyament racionalista i laic». Accés electrònic.