El ferrerienc que construí la Casa del Poble de Maó

Gairebé tothom, a Menorca, amb major o menor assiduïtat, ha sentit a parlar de la Casa del Poble de Maó, suposat que no l’ha vist amb els seus propis ulls anant o venint pel Camí des Castell, gairebé davant de Can Victori, on avui radica l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). Ben segur que, més o manco, també un ranxo crescut de gent és prou coneixedor que l’arquitecte autor del projecte edificatori fou Francesc Femenies Fàbregues, famós per la qualitat de les múltiples obres que va signar i per haver estat el primer menorquí a graduar-se en una escola superior d’arquitectura. Allò que, en canvi, pot semblar una dada més selecta, raríssima, és saber el nom del constructor d’aquella obra de gust modernista de començament de segle XX. «La Voz de Menorca», l’històric diari republicà de l’Illa, ens ho explica fil per randa, com de seguida detallarem.

El mestre de cases al·ludit nomia Francesc Piris Pelegrí, nascut a la vila de Ferreries el 3 de març de 1865, fill del paredador Bartomeu Piris Florit (1837); i d’Isabel Pelegrí Allès, també d’aquella localitat (1842-1935), on tots dos s’havien casat el 14 de febrer de 1863.

Francesc va ser el fill primogènit del matrimoni, que, a més, conegué tres filles: una, batejada Rosalia i altres dues, amb el nom d’Isabel, per com Isabel Piris Pelegrí va ser una descendència temosa (o de nom de fonts reiterat) d’una germana anterior morta a edats infantils el 1873.

Instruït en l’ofici de la pedra al costat del pare en un període que no podem precisar, el primogènit de la saga es va establir a Maó com a constructor d’obra pública i mestre de cases. Ho degué fer en el tombant del segle XX. Aquí va romandre fins al final dels seus dies, una ciutat en la qual s’havia instal·lat quan ja era casat amb Catalina Camps Moll, també natural del poblet encastat com una poncella entre les muntanyoles de Son Telm, s’Enclusa i sa Rovellada. L’esposori matrimonial s’havia celebrat a la parroquial de Sant Bartomeu el 12 d’octubre de 1889. Seria també a la mateixa localitat on van arribar els quatre brots que conformaren el fruit de la unió: Bartomeu, Joan, Rosalia i Francesc.

Se’n fa prou difícil precisar la data i les circumstàncies per les quals la família decidí el trasllat de residència a la ciutat de Maó. Però sí podem deduir que hi arribà quan el cap de la saga havia orientat la tasca professional a l’obra pública, al marge de la mera especialitat d’aixecar parets seques com havia après del seu pare Bartomeu.

En els primers anys del segle XX el seu nom apareix sovint optant a les licitacions municipals per escometre obres, com ara la reforma i modernització del paviment de la Costa Llarga (1907-08) que connectava el port amb la ciutat. És ben curiós advertir que aquesta rehabilitació, duta a terme en dues fases, li va ser adjudicada a un preu de 44.444’44 pessetes.

També la seva mà professional feu possible la construcció de moltes voravies de la trama urbana històrica de Maó (1904-09), per 2’35 pessetes el metre quadrat enrajolat i per 2’15 pessetes el metre lineal de murets. El 1911 va executar amb gran aplaudiment ciutadà l’empedrat del Camí des Castell, per 7’75 pessetes el metre quadrat. A més, el 1910 va ser l’encarregat de pavimentar la plaça de Sant Climent per 839’80 pessetes.

Sembla oportú que us recordi que la Costa Llarga és aquella via que també és anomenada sa Costa d’en Reynés del port de Maó. Ve a tomb que tregui a col·lació la memòria personal que sobre ella ens ha deixat escrita l’arquitecte i historiador de l’arquitectura menorquina Joan J. Gomila Portella. Dia 3 de maig d’enguany (2025), en aquestes mateixes pàgines, confessava que «la Costa Llarga, o d’en Reynés, sempre ha tingut un significat especial per a tots els que vam viure a la placeta de Sant Roc i els seus voltants. Era la sortida del barri cap a Baixamar. Una costa suau (d’aquí la llargada) que connectava el passeig de la Miranda i les Tanques del Carme amb el gran llenegall, i amb el moll d’on sortien les barques d’en Reynés. Quan arribava el bon temps, començaven els trasllats a s’Altra Banda per anar a les casetes, a nedar o a fer la bereneta. Aquesta costa es va començar a construir l’any 1814, però es va reformar amb empentes al llarg dels primers anys del segle XX, i va donar feina a molts obrers durant la crisi econòmica que va patir Maó l’any 1911, que va deixar la ciutat empobrida», arran de la fallida espantosa del Banco de Mahón, que es va devorar els estalvis de centenars i centenars d’inversors, però sobretot d’un rosari sempitern de famílies modestes.

La dècada dels anys trenta del XX, però, va endegar-se amb la notícia luctuosa del traspàs de Francesc Piris Pelegrí a 65 anys ben complits. Com que era un ciutadà de fidel convicció republicana, el diari portantveus d’aquesta ideologia li dedicà un comentari que, al capdavall, li va negar el monàrquic dels germans Manuel i Pere Sintes Rotger, «El Bien Público».

Escriví el paper de Joan Manent: «A las cuatro y media de esta madrugada [érem a 3 de desembre de 1930] ha dejado de existir, a la edad de sesenta y cinco años, nuestro buen amigo y correligionario don Francisco Piris Pelegrí, natural de Ferrerías, hace años establecido en esta ciudad. Hombre activo y trabajador, emprendedor a la vez, fue contratista de las obras que se realizaron para la construcción de la vía de la Independencia; luego construyó el edificio de la Casa del Pueblo y su salón anejo, que funcionaba con el nombre de Cine Moderno, convertido hoy en el Trianón, del cual ha sido arrendatario y empresario hasta su muerte». [3-12-1930, 8233]. El Cine Moderno s’havia inaugurat el 12 de setembre de 1915, i de llavors ençà Francesc Piris n’havia portat la gerència i l’explotació comercial.

El cronista republicà va voler remarcar especialment el bon nom personal i cívic. «Honrado a carta cabal y de una bondad extrema —va escriure—, se ganó innumerables amistades y simpatías, entre las que habrá producido triste impresión la nueva de su fallecimiento, sobrevenido después de larga enfermedad que ha durado más de un año y que ha sufrido con fortaleza y resignación. Vaya la expresión de nuestro pesar a su esposa doña Catalina Camps, hijos nuestros queridos amigos don Bartolomé, don Juan y don Francisco, hija doña Rosalía, madre doña Isabel Pelegrí, hermanas e hijas políticas [Joana Pons, Joana Orfila i Anita Andreu], a los que deseamos la resignación necesaria. La conducción del cadáver del que fue nuestro estimado amigo a su última morada tendrá lugar a las cuatro de esta tarde, y evidenciará de seguro las simpatías de que gozaba el finado, así como lo extenso de las relaciones de su apreciable familia» [3-12-1930, 8.233].

Els historiadors de l’art ens fan saber que la Casa del Poble de Maó presenta una de les façanes potser més refinades de quantes va escometre l’arquitecte Femenies. De fet, va suposar un dels grans projectes tècnics d’aquest autor al llarg de la seva fructífera carrera, encetada l’any 1901, així que va rebre el títol superior d’arquitectura. La Casa del Poble forma part de la molt plausible llista d’obres civils, però l’autor va atendre també projectes d’arquitectura industrial, municipal, educativa o pagesa en transformar certes cases de lloc, i moltes altres modalitats.

La Casa del Poble va ser inaugurada mitjançant un magne i variadíssim programa d’actes desplegat els dies 6, 7 i 8 de setembre de 1913. Va ser una construcció que plantejava una obertura total de la planta baixa, d’extrem a extrem de la línia de façana. Joan J. Gomila afegeix el següent: «La Casa del Poble va ser encarregada a l’arquitecte pels membres dels Casino Republicà per situar-hi el seu local. A la part de darrera hi havia un petit teatre, el del Trianón, que va ser un centre d’animació fins abans de la Guerra Civil, quan una bomba el va destrossar.

Va ser després abandonat fins als anys vuitanta, quan l’Ajuntament va realitzar-hi una placeta dissenyada per l’arquitecte municipal Borja Carreras Moysi. L’any 1988 es va rehabilitar l’interior de l’antic Casino per ser utilitzat com a Club de Jubilats en base a un projecte ben resolt en planta, però excessivament mimètic en la seva façana» [«Menorca: Guia d’arquitectura», 1998, 96 i 97]. Avui és propietat de Consell de Menorca, però cedit com a casal de jubilats.

Com assenyala també Gomila en el seu recent estudi integral de Femenies, la façana destaca per la gran balconera del primer pis, que alhora hi conté dues finestres laterals a banda i banda. «Hem de pensar que aquesta façana de la Casa del Poble és una proposta que romp radicalment amb els edificis urbans que s’havien fet a Menorca fins aquell moment: cap façana havia presentat mai aquesta quantitat de finestres ni tenia una idea d’enfront tan obert a l’exterior ni estava tan ornamentada».

Una conquesta

La inauguració de semblant equipament va conèixer una transcendència popular excepcional. Fou la conquesta d’un espai arquitectònic i urbanístic per projectar tots els somnis doctrinals dels republicans de Maó, però també del conjunt de l’Illa. Joan Manent, amb la seva ploma periodística sincerament al servei d’aquell moviment social i ideològic, va escriure que la Casa del Poble suposava un èxit «de la democràcia menorquina», oberta a fer l’acolliment necessari als qui treballaven pel triomf complet de les llibertats, inclosa l’emancipació de les classes populars i treballadores. «Ha de ser a la vez templo y fortaleza, ha de ser una escuela de ciudadanos donde se eduquen y se preparen para el triunfo del ideal. […]. Ahora que tenemos casa propia, hemos de organizar en ella todos los elementos necesarios para que el triunfo del progreso sea más fácil. Hemos de llevar allí a todo el pueblo y trabajar para que se instruya, a fin de que aprenda cuáles son sus deberes y sus derechos. Allí hemos de rendir culto al arte que ennoblece y eleva los sentimientos que llenan las necesidades del espíritu tan preciosas como las materiales. En la Casa del Pueblo se han de fundar, además, instituciones que procuren al pueblo las mayores ventajas en la lucha por la vida, fomentando el mutualismo y la cooperación y procurando expurgarlos de ciertos egoísmos […]. Hemos de organizar también las fuerzas progresivas en orden de batalla para defendernos de los ataques de la reacción» [«La Voz de Menorca», 10-9-1913, 2.858].
Els tràmits municipals per fer les obres foren sol·licitats per Pere Pons Sitges, amb data del 22 d’octubre de 1912. Actuava aleshores com a president i líder de l’entitat que ja rebia el nom de Casa del Poble, seu dels grups republicans de Maó i, en particular, de l’anomenat Casino d’Unió Republicana. Per tant, la instància que havia firmat deia «que en la casa perteneciente a dicha entidad han de ejecutarse obras de reforma en la fachada y en el interior de la misma, con arreglo a los planos que se acompañan; y necesitando para ello el correspondiente permiso de V.S., suplica al Ilustre Ayuntamiento se sirva autorizar al que suscribe para la ejecución de las obras de reforma que se indican en dicho plano, previo el informe que corresponda».

El termini d’execució no fou excessivament llarg. Un cop aconseguit el permís a finals de 1912, el nou i esplendent edifici seria posat en ús pels volts de les festes patronals de la ciutat de 1913. L’obertura va suposar una fita eufòrica per reivindicar amb més energia que mai l’adveniment de la república, que, tanmateix, encara trigaria una vintena d’anys a veure’s proclamada. Entretant, la publicació de número únic que es titulà «La Casa del Pueblo» del 6 de setembre de 1913, no s’estava de formular la interpretació més aquilotada de l’esdeveniment. Digué que era la necessària substitució de la «casa del poble» de la religió catòlica, que havia començat a declinar i buidar-se de fidels. Així, en el bell mig de la nova embranzida, la «casa del poble» dels republicans —assegurava Joan Manent— havia de ser la «casa para que puedan venir a ella, con sus hermanos, los pocos que todavía se cobijan en la Iglesia y en la taberna. [...]. Hoy —concloïa el periodista— nos reunimos para conmemorar una de las mayores conquistas del pueblo mahonés […]».

En el dia, just en passar per davant —potser els ferreriencs en primer lloc—, fora prou reverent tenir un record per a la persona del mestre de cases que va traduir en obra volumètrica i real, cantó a cantó, el que Femenies havia dissenyat en el seu despatx en dues dimensions sobre paper.