Son Telm és una finca rural fondament ferrerienca. Vull dir que és un lloc de perfils alterosos i muntanyencs, d’albir celeste i elegant, meravellosament esventat a quatre vents. Sembla gairebé, quan hom li dóna un esguard, un casal fort concebut per fer-hi una guaita permanent sobre el poble que roman als peus entre costers i pics. En trobar-vos-hi, notau de seguida com se us escampa la mirada des de la preeminència damunt de la qual s’assenta illo tempore, com ho diria un llatinista.
En l’època dels anglesos, en el XVIII, va ser caserna de jans que hi buscaven un punt salubre, airejat i talaier. En el XX, en canvi, va ser morada de càstig per complir-hi un desterrament durant la tardor de 1941: el que Franco, un tipus sempre marcat per la manca de pietat ad hominem, va obligar al líder tradicionalista espanyol Manuel Fal Conde.
Però, ens posem en un o altre atzar de la història, Son Telm haurà estat un lloc unit al bessó atàvic d’una família maonesa de gran avior, en el si de la qual encara s’hi manté com a possessió emblemàtica, avui, però, a causa de diversos atzars hereditaris, sota els llinatges Victory Bernat. Un dels avantpassats de la nissaga a què faig al·lusió fou Joan de Febrer i de Vidal.
Ara ja ha sobrepassat la centena d’anys que aquell vell propietari de Son Telm tingué el traspàs a l’altra vida. Va ser per a ell una finca estimada que, al capdavall, actuaria de morada intermèdia per anar-se’n a l’eternitat. La defunció hi quedà registrada el 9 de maig de 1909.
A Menorca, esclar, la notícia luctuosa tingué ressò públic sense restriccions entre els bàndols de dretes o d’esquerres. No debades, el personatge era conegut per un dinamisme resolutiu i avançat en matèria de modernització dels sistemes d’explotació de la terra i la ramaderia insulars. Si no en solitari, sí de manera abrivada va ser un dels primers a encetar els processos de mecanització agrícola de l’illa. També fou president fundador de la Cambra Oficial Agrícola de Menorca, amb seu adscrita de primer moment a l’Ateneu de Maó. Fins i tot, la premsa manco «atenta» amb la figura del senyor —dit ara en l’accepció de classe que el mot té entre nosaltres— va esmerçar-li una crònica necrològica amb indissimulats flaires de respecte i de reconeixement explícit i positiu. «La Voz de Menorca», el periòdic dels republicans, sempre allunyat de les posicions del difunt, escrigué el següent comentari favorable: «De carácter afable y espíritu recto, merecía el señor Febrer las generales simpatías, y su muerte será muy sentida. Ocupaba el honroso puesto de presidente de la Cámara desde su fundación [abril de 1906] y de cuantas entidades se relacionaron con dicha corporación. Damos nuestro sentido pésame a la distinguida familia del finado, cuyo entierro tendrá lugar en esta ciudad a las seis de la tarde» [10-05-1909, 776].
D’ençà que s’hagué propalat la mala nova del decés, la Cambra Agrícola mantingué exhibida a la seu de Maó la seva bandera a mitja asta. El funeral, celebrat dia 11, fou una massiva expressió de dol públic. En desfilar cap al cementeri, el fèretre amb les despulles fou portat a les espatlles pels pagesos de les finques que formaven l’heretat de la família. Era el vell costum menorquí.
La redacció de la «Revista de Menorca» també volgué sumar-se al sentiment de consternació, i li dedicà una pàgina amb la següent literalitat: «Una de las personalidades más salientes y que más han contribuido al movimiento de avance iniciado modernamente en la agricultura menorquina, ha sido el finado presidente de la Cámara Oficial Agrícola de Menorca. Agricultor de abolengo, consagró toda su actividad al progreso agrícola de la isla. Cuando la filoxera invadió los viñedos menorquines, destruyendo, entre otros, su extensa viña de Son Belloch, fue el primero que con celo infatigable se dedicó a estudiar la replantación por medio de cepas americanas».
Afectat per aquella plaga que amenaçava d’anorrear els camps dedicats al raïm (un sector amb grans tenidors, però també amb petits menestrals), el nostre personatge es resolgué de realitzar una mena de gira peninsular. Així, «emprendió viajes por las principales comarcas vitícolas de la península, estudiando las variedades de vides americanas y los sistemas de injerto que más pudieran convenir a Menorca. Con gran caudal de estudios teóricos sobre viticultura, con su larga experiencia y con lo mucho que prácticamente había aprendido en sus viajes, logró ver en pocos años vegetar de nuevo lozana y vigorosa su viña de Son Belloch». En certs moments, la modernització a què aspirava va provocar-li seriosos trastorns financers, inclosa la pèrdua d’alguna propietat rural.
En altres etapes de gestió agropecuària, Joan de Febrer i de Vidal també va desplegar iniciatives experimentals per tal de perfeccionar la producció làctia i, particularment, les indústries agroalimentàries de la llet i els seus derivats. Tingué, en aquest sentit, una participació remarcable en l’establiment de la primera fàbrica moderna de formatges i mantegues de l’illa. Parlam de la marca «Quesos Monte-Toro».
La creació de l’empresa mereix, potser, desgranar-la en els seus principals detalls per la força pionera que tingué. I perquè nasqué com a fruit d’una evolució de la mentalitat empresarial pel que feia al sector primari illenc.
El negoci dels formatges s’havia protocol·litzat davant el notari Francesc Andreu Orfila, aleshores amb residència a Alaior. Fou el 28 de gener de 1901, tot reunint un capital social de 120.000 pessetes, representat per 1.200 accions nominatives de 100 pessetes, dividides en dues sèries, la primera de les quals va ser emesa d’immediat. En la primera sèrie és van subscriure i desemborsar un total de 521 accions. Entre els setanta-quatre demandants del primer moment, hi havia una diversa gamma de perfils personals i professionals: propietaris agrícoles, advocats, militars, metges, menestrals, pagesos, mestres d’escola, comerciants al detall i d’altres, que aconseguiren de subscriure fins a vint accions, o d’altres quinze, tres, cinc, vuit, etcètera.
La planta va ser inaugurada el 2 de gener de 1902. Però cal advertir que no aconseguí gaire estabilitat empresarial. De fet, fou clausurada l’any 1909, «no per problemes tècnics, sinó econòmics, ocasionats per l’excessiu individualisme que la va inspirar», que ens diu el doctor economista Alfons Méndez Vidal. En l’etapa final, el propietari i gerent fou el maonès Narcís Font Mercadal, el qual —sembla— la va mantenir uns anys, fins i tot havent aconseguit que la marca «Monte Toro» li fos registrada sota el seu domini particular.
Gairebé per primera vegada, a Menorca es donava virtualitat mercantil a una fàbrica que reunia productors lleters i formatgers en un projecte d’empresa col·lectiva, superant l’arcaica fórmula del pur individualisme amb què, secularment, treballaven propietaris i pagesos, només preocupats per fer la seva pròpia producció i la consegüent col·locació en el mercat dels formatges com a oferta individual. Com després faran empreses contemporànies emblemàtiques (seria el cas d’El Caserío o el moviment cooperatiu de Coinga), un negoci renovellat havia aparegut per tal de constituir una fàbrica dedicada a la recollida de la producció d’una pluralitat de llocs. Va quedar instal·lada a la vila des Mercadal.
La presidència de la companyia recaigué en la persona del multipropietari de terres Josep d’Olives i Magarola (1861-1933), de Ciutadella, i la vicepresidència, en la del maonès Pere Mir i Mir (1867-1922). Entretant, la direcció industrial, tècnica i de laboratori fou confiada al farmacèutic Pedro Gavilán Almuzara, especialitzat en anàlisis agrícoles, que llavors regentava l’oficina de farmàcia d’aquell poble del entre de l’illa.
Tornem, però, a la figura específica de Joan de Febrer. Moltes altres millores introduí en el sector. «Con fe en el porvenir y constancia nunca desmentida —proclamà la premsa de tots els colors polítics—, trabajó con ardor para la propagación de los abonos minerales y los modernos instrumentos de cultivo, teniendo la satisfacción de ver por primera vez en la isla hacer la siega mecánica con la «Atadora Deering» en la dilatada llanura de Son Belloch. Su carácter sencillo, su modestia, su religiosidad y su amor a la madre tierra le habían convertido en padre del pueblo donde radica el principal núcleo de sus propiedades. La muerte del Sr. Febrer ha sido vivamente sentida por cuantos tuvieron el placer de tratarle íntimamente, dejando un vacío muy difícil de llenar en la corporación que con tanto acierto presidiera» [«Revista de Menorca», 1909, 155]. El 6 de juny de 1909, el traspassat president fundador de la Cambra Agrícola fou substituït pel també maonès Joan Biale Coll.
A la vegada, De Febrer fou un dels primers elements a mecanitzar l’extenuant feina de la sega sota el bater de sol de l’estiu. En una notícia transcrita per part d’«El Eco de Ciudadela» del 2 de juny de 1908, just un any abans de la seva mort, el conservador «El Bien Público» va informar d’aquesta novetat: «Hemos tenido el gusto de ver trabajar en Son Bel-lloch [sic] del término de Ferrerías, propiedad de D. Juan de Febrer, una magnífica segadora atadora nueva «Ideal Dorin». La labor de la máquina es tan perfecta, su manejo tan fácil y su modo de funcionar tan sencillo, que ha sido la admiración de cuantos hemos tenido el placer de presenciar las primeras pruebas. Entre los espectadores había gran número de campesinos que no podían salir de su asombro y que con su buen sentido práctico calificaban esta innovación de uno de los mayores adelantos de la agricultura menorquina. La máquina —acabava relatant el cronista— ha sido adquirida en la importante casa Alberto Aliles y Compañía de Madrid, y ha sido montada por el inteligente mecánico D. Eduardo Cavanellas, uno de los principales representantes de dicha casa» [4-6-1908, 10.528].
Traspàs de la mare
Les mateixes parets rurals —blanques i austeres— de Son Telm que donaren el comiat terrenal a Joan de Febrer, havien d’actuat abans com a marc de mortalla per al traspàs de la mare, Mariana de Vidal i de Febrer. «Nos escriben de Ferrerías que en la mañana del domingo último [era dia 3 de setembre de 1893], falleció en el predio denominado Son Telmo, de aquel término, la virtuosa y distinguida señora Dª Mariana Vidal, viuda de Febrer, después de recibir con edificante fervor el sagrado viático y la extremaunción […]. La finada, por sus cristianos sentimientos y arraigadas convicciones católicas, era modelo de vida piadosa, como había sido antes bello dechado de esposas hasta la muerte de su malogrado marido el señor don Rafael Febrer» [«El Vigía Católico» 6-09-1893, 1128].
I bé: continuam la lectura, inclosa la inhalació de l’encens llavors tan habitual: «Entregada totalmente al cuidado y cristiana educación de sus queridísimos hijos, cifraba en ellos su constante afán y maternal solicitud, siendo de ellos tiernamente amada, y captándose el respeto y la estimación de todos cuantos la conocían por su hermoso corazón, afable trato y demás prendas personales que la enaltecían, esmaltadas por el singular atractivo de las ejemplares virtudes que imprimían en ella el sello característico de la verdadera nobleza». ¿Hi cabia un perfil humà de perfecció més virtuós i grat a Déu, pur i beatífic?
«Las puertas de su compasivo corazón estaban constantemente abiertas al alivio de todos los pesares y al consuelo de toda aflicción, como estaban igualmente abiertas las puertas de su opulenta casa al pobre y desamparado. Las congregaciones piadosas e instituciones católicas la miraban justamente como una de las más activas cooperadoras y celosa propagandista. Y como entre las poblaciones de esta isla, una de las que más experimentaron los beneficios que a manos llenas prodigaba la finada era Ferrerías, en cuyo término radican en gran parte las ricas posesiones de su ilustre familia, no es de extrañar que la muerte de Dª Mariana Vidal haya causado dolorosísima impresión en dicho pueblo; en términos que, según nos dicen, el domingo último fue allí día de tristeza y duelo general, agolpándose el vecindario en masa a los puntos por donde había de pasar el cadáver al ser trasladado de Son Telmo a la parroquial iglesia, en la que se cantó una salve solemne, y desde la parroquia hasta la salida del pueblo, desde donde fue conducido en fúnebre carroza a la ciudad de Mahón para celebrar en este último punto las correspondientes exequias».
Com cal suposar, molta més sequedat periodística suscitaren les despulles de la difunta així que la notícia s’hagué d’estampar a les planes del diari republicà «El Liberal». Amb laconisme gebrat, adustament eixut, aquesta publicació digué açò, i res més: «Ayer falleció en el predio Son Tem [sic] del término de Ferrerías la rica propietaria Dª Mariana Vidal, Vda. de Febrer. Su cadáver ha sido conducido al cementerio católico de esta localidad a las nueve de la mañana de hoy. E. P. D.» [4-09-1893, 3631].
La senyora, com la integritat absoluta dels homes i dones del món, hi descansà en pau per sempre més. Els remors del passat, tanmateix, encara sobrevolen les altures de Son Telm. Juguen a quic-amagar entre cims i caients, i ululen els records dels dos difunts —mare i fill— que allí marxaren per sempre.
Molt interesant.