Margalida Comas: renéixer a la vida i als honors

Convindran amb mi els lectors —sense fissures potser— que les notícies de guerra sempre fan venir calfreds a qualsevol consciència: uns els experimentaran de dolor pels estralls que comporten (morts, ferits, mutilats, desplaçats); i d’altres, tal volta més bel·licistes, els acceptaran com a preu necessari per assolir curolles de domini o sotmetiments; a vegades, simplement, per exterminar el proïsme. Però —insistesc— la guerra, d’una manera o altra, desferma els sentiments de tothom.
Servidor no ho assegura només posat en el rol de cronista atent a l’actualitat i en observança d’aquests i d’altres fenòmens associats a la tasca periodística. No, no. Ho dic, més tost, corprès per la mirada d’ésser humà que s’amoïna per quantes coses marquen l’hora històrica que la vida ens porta a haver de viure, bo i dolent.

Les noves de la guerra —deixi’m entonar una paradoxa dient «les velles noves»— sempre engendren afliccions i escampen danys amb la celeritat de les epidèmies: els textos i les imatges informatives de les guerres sovint bracegen en sang, com ho faria un nàufrag en mar. No exager. En altres casos, són els drets, la moral i la integritat de la condició humana els béns jurídics que, adesiara, són colpejats i anorreats: també queden a la deriva com a desferres per als taurons.
Margalida Comas, com diré de seguida, en va ser un exemple viu i innegable de patiment per mor dels conflictes armats. En particular, per l’horror de la guerra de 1936, que li sobrevingué en dissort.

¿Què trobarien els meus lectors, en bell mig d’aquestes pàgines de premsa, si els donés ara relat d’una notícia inaudita i tremenda relacionada amb una guerra, tantes com n’hi han hagut aquí i allà? Em referesc a una gasetilla apareguda a les pàgines del setmanari «The war in Spain», que era una publicació periòdica que, durant el trienni negre, un periodista d’origen irlandès anomenat Charles Duff va editar a la capital britànica per iniciativa del prestigiós catedràtic de Dret Administratiu d’aquells anys. Al·ludim a l’espanyol Pablo de Azcárate, que s’estava llavors al capdavant de l’ambaixada de la Segona República a la Gran Bretanya. La gasetilla portava la data a Londres el 4 de febrer de 1939.

Idò, en l’edició de febrer —els deia—, el periòdic comentava una de tantes ordres opressives que els insurgents franquistes havien implantat a les zones revoltades. El titular notificava que «Les matemàtiques poden ser verinoses». Sí, sí, ho deia talment d’aquest tenor.

En aquesta gasetilla, s’hi relacionaven fins a dotze llibres de text sobre els quals s’havia fet recaure l’estigma de «perillosos»; i, per tant, prohibits a tots els efectes. Hi havia llibres sobre les ciències a les escoles, sobre la llengua castellana i la didàctica del seu aprenentatge; la geografia de primer any; els insectes i les nocions elementals d’entomologia i un llarg etcètera d’altres matèries. El manual «Matemáticas y Geometría», escrit per l’alaiorenca Margalida Comas Camps no es va salvar de caure en aquella mena de refundació —recordem-ho— de l’esfereïdor «Index Librorum Prohibitorum» que havia ordenat el Concili de Trento en el segle xvi, amb el delit d’imposar la retirada dels llibres tinguts per perniciosos per a la fe catòlica romana.

En realitat, però, l’obra de Comas sols representava un simple llibre de didàctica de les ciències. Açò és: una metodologia per ajudar els mestres a fer l’ensenyament de les matemàtiques i de la geometria, res més. El mateix succeïa amb els altres títols que apareixien a la nota periodística de Londres.

¿Què significaven aquells fets? Ras i curt: indicaven que la guerra havia desencadenat la depuració del professorat de tota l’escala educativa, incloent-hi el sistema mateix que, en aquest camp, tenia en aplicació la República. No contents, els franquistes encara ho remataren amb una segona follia: la depuració de les biblioteques públiques, de les escolars a les universitàries, sense deixar-ne ni una per regirar.

Per a Margalida Comas, el daltabaix anà encara més al cor, amb una conseqüència molt personal en contra d’ella. De seguida que la República fou proclamada el 1931, s’havia destacat com a pedagoga activa en els projectes educatius del nou règim; i tant els Governs de Madrid com també la Generalitat de Catalunya la tingueren de col·laboradora en favor dels plans de renovació i d’universalització de l’ensenyament, com pretenien d’implantar els idearis d’aquelles institucions. Hi va ser objecte de diversos nomenaments directius, en molts casos de caràcter capdavanter. Però aquest compromís doctrinal i pedagògic de na Comas va bastar perquè l’estiu del 36 els falangistes desfermessin les represàlies contra la seva persona. El domicili familiar de Pollença va ser saquejat aquells dies vandàlics i prepotents, simplement esfereïdors. Un escamot va ocupar la casa pairal del seu espòs, Guillem Bestard Cànaves, pintor i fotògraf de renom. Hi pretenien una dura, una facinerosa repressió de caràcter exemplaritzant. En el carrer mateix, a la vista de tothom, van calar foc als seus llibres, quaderns i papers. Durant hores, la foguera de la ignomínia va flamejar la vergonya de consumar la cremadissa del coneixement que representava Margalida Comas.

Talment, en aquests termes, m’ho va referir de viva veu la germana menor, na Conxita (1907-1994), que va finir els seus dies fadrina, amputada d’una cama i acollida al Geriàtric Municipal de Maó. L’havia visitada en diverses ocasions, i puc assegurar que l’alè postrem de la seva vida el projectava sobre els records a Margalida com a germana de qualitat científica excepcional. Però, tanmateix, negligida i silenciada sota dues lloses: la condició de progressista i la condició de dona.
Em comentava na Conxita que els bàrbars del 18 de juliol encengueren aquell fester amb la mateixa rauxa dement i despietada que ens hauria de mostrar, anys més tard, el 1953, la novel·la distòpica de Ray Bradbury «Fahrenheit 451». Com resulta tan sabut, la narració seria traslladada a la cinematografia el 1966 per François Truffaut. El film explica les condicions de vida d’una societat del segle xxi, dins de la qual el deure dels bombers ja no havia de ser l’extinció dels incendis accidentals, sinó a l’inrevés: ocupar-se de la crema sistemàtica dels llibres, atès que, a criteri del poder polític, la lectura havia d’impedir la felicitat, a la vegada que despertava les angoixes, les preguntes, els dubtes, l’anàlisi crítica de les coses.

Ja ho sabem tots: a través de la lectura, la ciutadania comença a pensar, fins al punt de qüestionar-se la vida i la realitat que l’envolta. L’objectiu de les autoritats, idò, en el aquell món distòpic de la crema de llibres, havia de ser impedir que la gent tingués accés als llibres, sota la vigilància ferrenya d’un règim gairebé policial.

Alguna cosa semblant, amb poques diferències, volgueren dur a terme els franquistes de la primera hora, com és comú en els règims autoritaris que neguen les llibertats de la ciutadania. I, esclar, Margalida Comas, víctima de la Guerra Civil, acabaria exiliada fins a l’agonia dels últims dies, amb la biblioteca particular convertida en cendres de persecució i cendres de fel i odi entre germans. En aquella crema, a més, es deixava arruïnada una importantíssima obra de renovació pedagògica, triturada per les baionetes, entre les quals fites s’hi comptaven tres columnes de gran valor estructural. Són: primera, l’adopció de l’escola activa; segona, la formulació de la coeducació dels sexes; i, en tercer lloc, haver elaborat aportacions determinants sobre la didàctica de les ciències naturals.

L’episodi del foc que es volia expiatori —inclòs l’exili forçat dels dissidents que pensaven d’altra manera— guarda un fort simbolisme de tot allò que representa la biografia de Margalida Comas, ara feliçment conhortada, d’ençà d’aquells fets fratricides, per part dels poders públics.

Sí, és exacte: silenci i oblit, com he assenyalat abans, són dues rèmores que han mantingut Margalida Comas en una feixugor inversament proporcional als mèrits científics que, en realitat, va saber acumular. Però també als mèrits de gènere, la conjunció dels quals, a la vegada, imprimiren volada a una vida extraordinària, sobre les arrels d’una personalitat tenaç i amb un expedient acadèmic brillantíssim. Des l’escola bressol a la universitat, Margalida Comas va construir una estela d’estudiant sembrada d’excel·lents i matrícules d’honor.

Semblaria reiteratiu que ara aquí, en aquestes pàgines, presenti un resum sobre la trajectòria vital i científica de Margalida Comas, i més encara si recordam que fa sols unes poques setmanes l’Ajuntament d’Alaior l’ha proclamada filla il·lustre, i el fet ha animat la difusió biogràfica de la gran figura que va ser. Permetin-me, tanmateix, delimitar algunes facetes claus que omplen de raons la determinació municipal de declarar-la per a l’alta distinció municipal de filla il·lustre, com també el plenari de la ciutat de Maó ho havia fet el gener de 2018.

Margalida Comas va néixer a la ciutat d’Alaior a la una de la matinada del 25 de novembre de 1892, en una casa del carreró de dalt sa Muntanyeta. Fou la filla primogènita del matrimoni format per Gabriel Comas Ribas, un mestre d’escola originari d’Esporles, i de la maonesa Rita Camps Mus. La parella s’havia establert a Alaior el 1891, quan Comas pare hi fou destinat, procedent de Sant Climent. El coadjutor parroquial de Santa Eulàlia d’aleshores, Antoni Villalonga Pons, la va batejar el 9 de desembre, amb els noms de Margalida, Mariana i Catalina.

El pare

El pare (1864-1942) era una personalitat abraçada a l’ideari liberal i en uns ferms principis racionalistes, a través dels quals es va convertir en un element dinamitzador dels moviments mutualistes i en el dret a l’ensenyament escolar de les classes desafavorides. Les doctrines pedagògiques emanades de la Institución Libre de Enseñanza sempre foren el seu far principal.

Tan bon punt Margalida Comas hagué completat els estudis de batxiller l’any 1911, realitzats entre Maó i Palma, rebé una qualificació d’excel·lent amb premi extraordinari en la secció de ciències per un estudi que havia preparat sobre la cooperació entre plantes i insectes en la pol·linització. Aquella fita, en realitat, havia d’anticipar un expedient acadèmic excepcional i posaria de relleu una personalitat altament capacitada per a les ciències i la investigació. Més tard, el 1915, es feu mestra a l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri de Madrid amb el número u de la promoció. En el mateix any, va entrar de professora a l’Escola Normal de Santander. De seguida, el 1920, va obtenir una beca de la Junta d’Ampliació d’Estudis de Madrid per prosseguir-los a la ciutat anglesa de Bedford. El seu interès per les Ciències Naturals la portaren a cursar la llicenciatura, mentre seguia treballant com a mestra. El 1921, es va matricular a Madrid i, després del seu trasllat a la Normal de Tarragona (1922), va continuar-los a la Universitat de Barcelona, on va escometre el cicle de doctorat. El 1926, altra vegada la Junta d’Ampliació d’Estudis li va concedir la consideració de pensionada per desenvolupar un programa de recerca en un laboratori («Laboratoire d’Evolution des Tres Organisés») de la Sorbona de París, sota la direcció del doctor Maurice Caullery, una de les figures importants en les ciències biològiques de la primera meitat del segle XX a França i president que seria de l’Acadèmia Nacional de Ciències d’aquell país. Allà, la menorquina va desplegar un estudi experimental sobre la reproducció i sexualitat d’un cuc paràsit, que acabaria presentant com a tesi doctoral (1928) davant del tribunal presidit pel mític catedràtic aragonès Odón de Buen y del Cos. Des del 1931, fou nomenada directora de la Normal de Tarragona, alhora que vicedirectora de l’Escola Normal de la Generalitat a Barcelona. Va participar activament al Seminari de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i el 1933 va assumir la docència de l’assignatura de Biologia infantil en aquesta facultat en establir-se a Espanya la llicenciatura de Pedagogia.

Des dels anys de formació va estar en relació amb la Institución Libre de Enseñanza. I més tard, amb el moviment de renovació de l’ensenyança a Catalunya, així com amb les principals institucions científiques republicanes.

Autora d’una vastíssima col·lecció de llibres i tractats educatius, a la vegada que d’informes i memòries en el camp de les ciències biològiques, Margalida Comas va bastir una biografia extraordinària, farcida de mèrits, que va combinar sistemàticament la condició de mestra i pedagoga amb la dimensió de dona de ciència. Són aspectes medul·lars que us convid a resseguir-los, si us ve de gust, en la proper entrega.