A on vares anar a escola?
—Vaig anar a l’escola des Born de Ciutadella fins els 10 anys, i des dels 10 fins els 13 a l’Institut José Mª Quadrado, també de Ciutadella.
I acabats els estudis?
—Vaig deixar els estudis a l’institut de Ciutadella als 13 anys, per entrar a fer feina a una gestoria, on hi vaig fer 21 anys. Vaig començar com al·lot d’enviats i vaig acabar d’encarregat de 18 dones, era l’únic mascle que feia feina. Aquesta oficina es va dir i es diu encara Pons Anglada, pel nom del fundador que era Joan Pons Anglada, açò era el 1970 i vaig començar un any després.
Una anècdota que tenc, és que per fer les plaques de matrícula dels cotxes que la gestoria matriculava, venien joves estudiants, un d’ells era germà meu.
Quan varen arribar els fills del jefe, vaig veure que era l’hora de partir i ho vaig fer amb encert, gràcies a un anunci que va replegar sa dona, vaig començar de director de la Caixa Rural.
Bon començament entrar com a director, no?
—Idò sí, hi vaig fer feina durant 4 anys, perquè La Caixa, que estava en expansió, me van fitxar com a director d’una oficina nova, només amb un currículum (cosa que havia fet també per entrar a Caixa Rural). Vaig fer 20 anys a la Caixa i allà m’hi vaig jubilar.
Com recordes l´època de la Caixa?
—Va ser una sort fer feina a la Caixa, per moltes de raons, totes econòmiques: guanyava un bon sou, me vaig jubilar als 58 anys amb el 75 per cent del sou que guanyava i al cap de 5 anys, vaig entrar a la nòmina dels jubilats de seguretat social, on tenc una bona paga.
Tenc una anècdota a la Caixa, també econòmica: vaig fer un pacte de sou amb ells i cobrava el sou que m’havien promès, però un sindicat me va informar que devia tenir un increment de sou per sa dona, un 10 per cent i cada fill un 5 per cent. Cosa que jo no cobrava perquè era el pacte que havíem signat. Tenia dos fills, en aquell moment i en vaig tenir un de nou (i açò és l’anècdota), com diuen en castellà, «un hijo viene con un pan bajo el brazo...». El meu fill petit me va fer guanyar un 25 per cent més (10 per cent, per sa dona i 5 per cent per tres fills). A més una quantitat grossa d’endarreriments.
I xerrem de la teva malaltia. Des de quan convius amb l´ELA?
—Tenc ELA primària. Vaig començar el primers símptomes a un any d’estar jubilat, a finals de 2016, duc casi 9 anys amb la malaltia. És una malaltia cruel que es desenvolupa molt poc a poc (la majoria de casos), vaig començar amb dificultat per dir una paraula i ara, al cap de nou anys, ja no parlo gens, a més, també m’ha afectat l’equilibri, degut a una gran descoordinació causada per la malaltia i me veig obligat a anar amb cadira de rodes, ja no menjo normal, tot triturat o passat per la sonda que duc al ventrell (es diu P.E.G.). Açò són les dolències més evidents que algú pugui veure quan me troba pel carrer, però hi ha moltíssimes mes.
Sense poder rallar. Com te comuniques amb la família i amb la gent que trobes pel carrer?
—Durant molta estona vaig pensar que arribaria un moment que no podria xerrar i vaig investigar alternatives per comunicar-me. Fins que vaig trobar una aplicació molt bona (però són dues, amb ajut d’un familiar) on puc escriure el que vull i allò escrit (amb l’aplicació) una veu adquirida pronuncia el que he escrit i també les paraules augmenten de mida.
Fins i tot durant dos anys vam estudiar, la dona i jo, llenguatge de signes. També tenc una tauleta per comunicar-me.
I escrius un llibre: «La malaltia que m’acompanya». Amb quin objectiu?
—Escrivia (i escric encara), un blog damunt la meva malaltia, que llegia molta gent de tot el món (açò és el motiu de que estigui en castellà) i una bona amiga, me va dir un dia: podries escriure un llibre... com qui no diu res; però li vaig agafar la idea i el llibre va ser una realitat. El vaig presentar l’abril de 2023 i va esser un èxit. Després alguns malalts han dit, que amb aquest llibre he aconseguit donar molta visibilitat a l’ELA.
Quines aficions tens i com és ara mateix el teu dia a dia?
—Les que tenia... velo de muntanya i altres que ara no puc fer. Però som optimista, com per exemple ja que no puc anar amb velo, vaig amb tricicle.
Algunes anècdotes a compartir?
—Les principals és que vaig ser autodidacta i que tot ho he fet de prest: començar a fer feina als 13 anys, casar-me als 22, tenir un fill als 24, ser avi als 57, jubilar-me als 58 i no vull pensar el que queda per si ha de venir prest.
Religió Baha´i. Te ve d’herència familiar?
No. Vaig rebre la normal educació religiosa catòlica. Un dia a casa, mon pare va rebre una convidada per una xerrada a la biblioteca de la Caixa i vaig decidir acompanyar-lo. Era (ara ho és) un amic que xerrava de la Fe Baha’í i aquesta xerrada va canviar la meva vida i me va convertir en el primer baha’í de Ciutadella.
Com veus la situació del món d’avui?
—Malament, però som optimista i crec que el món el canviarà la societat civil, no els polítics o militars
Com voldries ser recordat?
—Com una bona persona, sense segones intencions.
Gràcies Climent per la valentia que tens, i el testimoni de no recular, davant la malaltia que t’acompanya!
Admirable coratge. Molts ànims senyor Climent!!