Amb l’aparició del tercer volum dels sis prevists, el projecte d’escriure la memòria popular dels anys cinquanta i seixanta a Menorca, ja pren cos. Quan arribem al final, uns seixanta relats d’autors nascuts des de finals dels quaranta fins a l’inici dels seixanta, hauran compost, amb les seves memòries personals, un mosaic de records que ens permetran reviure amb una certa confiança el temps de la nostra infantesa i adolescència. Ara, en el llibre dedicat a Maó, hem comptat amb onze autors/autores. Podrien haver estat més, de fet un parell havien estat de la partida i per diverses qüestions no van arribar a la fita. A tots, uns i altres, els hem d’agrair l’esforç. El llibre ja ha tingut una gran acollida. Si em permeten, comentaré per damunt l’aportació de cada un, ordenats segons l’any que van néixer.
El cas de Nieves Torrent és el de moltes dones nascudes durant els anys quaranta en el si d’una família pagesa que s’ha mudat de Ferreries a Maó per treballar al camp. Ella presenta el fet de viure la seva infantesa i joventut a Llucmaçanes, decantada de la gran ciutat, en un rodol de cases en el qual els vesins formen una gran família. De fet, Llucmaçanes, almanco a l’hivern, no ha canviat gaire setanta anys després. El relat de Nieves ens recorda la importància de la solidaritat de l’entorn i el procés que van fer tants de fills de pagesos dels anys quaranta per entrar en el món laboral menestral, que no devia ser molt comú en el cas d’una jove. Així també, ens parla de la seva voluntat per aprendre lletra en el record de la seva àvia, Isabel, gran lectora, en un temps que hi havia llibres que llogaves a can Fiol i no pantalles.
Pedro J. Bosch ha escrit des de sempre, dur l’escriptura a la sang. La seva figura no s’entendria sense els seus escrits, siguin els articles setmanals o les seves novel·les i obres de creació i reflexió. Sempre he cregut que els pintors tenen un avantatge sobre els escriptors, ja que són perfectament identificables en les seves obres. Però, per jo, Bosch és una excepció: és un dels pocs escriptors al qual li podríem atribuir els escrits que fa encara que no els signés. En aquest relat, des de la primera línia, és ell. Però també són els Bosch i els Barber. Tant la família paterna com la materna, són de casa republicana, com la majoria de gent de Maó aquells anys d’abans de la guerra, quan el republicanisme era una forma de ser i d’estar, republicans moderats, que també van patir el dolor de la guerra i la desfeta d’una idea de progrés i modernitat, que és la que serva ell cada setmana i que anuncia en aquest relat de formació.
Lluís Mangado ens mena a un altre barri de Maó des de la seva casa del carrer de la Plana. Amb la família materna, Briones, que tant de protagonisme havia tingut en el món social i polític de principis de segle XX a Maó, i amb la família paterna, Mangado, d’Arnedo. Son pare era un músic militar que, com tants militars, va acabar arrelant a Menorca. Roque, tancat durant anys després de la guerra, tornà i es reintegrà a la vida local a través de la feina de bijuter i, sobretot, de la música, no ja militar, és clar, sinó en les orquestrines que acompanyaven la vida social dels maonesos i les maoneses durant els anys cinquanta i seixanta. Lluís ens guia pels espais on els joves com ell se socialitzaven: els partits de futbol al molí d’en Guelens, la Unió, la pista de bàsquet primitiva de l’Alcàsser. També ens convidarà a Rocamar i a can Bauer, llocs on comença a fer feina, i als instituts, el vell i el nou.
Joan Gomila fa el seu relat a partir dels espais que habita, probablement perquè és arquitecte-urbanista. El principal és la placeta de Sant Roc, entre el mercat i es barrio. En la narració és molt present son pare, originari d’Alaior, comptable en una empresa, però sobretot sa mare: Meslier Portella, filla de Joan Portella Pons, que s’havia hagut d’exiliar el 1939, a França i, després, a Alger, no tornant fins a 1947. Meslier era la gran de sis germans i germanes i va haver d’assumir aquest paper amb el pare absent. La seva història, que Joan apunta, és també la història de moltes famílies maoneses, que va donar com a resultat obligat la solidaritat familiar: els fillets eren educats per la família gran quan faltava son pare. Amb en Joan, descobrim la importància de la família, però també, un fet que el temps ha dissolt: el món de les visites familiars. La visita com a part de la vida social. Amb en Joan visitam el mirador sobre el port, descobrim l’ambient rural i pagès de davall sa plaça, sa vida en el pla des Monestir.
Passa amb na Lali com passa amb tots els autors. A pesar que ells parlen de quan eren infants i joves, molts dels lectors no els coneixem de llavors, sinó del que han esdevingut després, per tant, si volem llegir bé allò que conten, hem d’evitar que la nostra lectura estigui distorsionada pel que han estat més tard aquells fillets, i el cas de Lali és prou clar: primer, pels seus anys -més de quaranta- a l’Ajuntament i, ara, com a presidenta de l’Orfeó Maonès. Per destacar un aspecte del seu relat, potser el del canvi de casa en l’adolescència, per passar del carrer de Sant Josep, al costat de l’hospital municipal on feia feina son pare, a la zona urbana en formació com era l’Árbol, amb pas diari obligat per les tanques del Carme i es barrio. Molts autors d’aquest recull ens parlen del canvi de casa, de la mudança que suposa una vida diferent, ja que la vida de llavors estava molt determinada per l’espai immediat al domicili, en una ciutat molt més compartimentada que era llavors Maó.
No ens ha d’estranyar que molts records dels autors i autores siguin comuns: el paper de la família, la casa, els familiars i els amics, el món al carrer, l’escola. En el relat de Margarita Mercadal no hi falta el fet que el seu avi, que no va conèixer, hagués estat delegat del govern durant sa Guerra Civil i que morís a l’exili francès al final de la Segona Guerra Mundial, però sobretot, el fet diferencial que aporta és un espai de vida: sa Mesquida. Tots els autors recuperen l’alè dels espais urbans en els quals vivien, i ella hi afegeix el de la vida a sa Mesquida. No és sa Mesquida d’avui, sinó sa Mesquida de 1960. I, amb sa Mesquida, el carrer des Forn i tot el veïnat. Na Marga també ens mena a l’institut, que és on acaben la majoria dels relats, justament en el temps que passà del vell edifici del convent franciscà desamortitzat als afores encara sense urbanitzar de Maó. Passar de l’escola franquista a l’institut de professors i professores més obertes també suposava un trajecte cap a un temps nou que estava arribant per a tothom.
Cristina Rita potser fa una de les narracions més literàries que trobareu, fins i tot crea il·lustracions literàries per anar donant consistència actual -de reflexió- al relat del seu ahir. També forma part d’una família estructurada, com totes les que trobareu en aquell temps. Amb son pare, d’una família assentada a Maó, els Rita; son pare, Pelegrí, home de mar i ateneista, i sa mare, Teresa Larrucea, que havia arribat destinada a Maó després d’aprovar Magisteri. Una família formada ja en la postguerra i situada a l’Esplanada, entre els quarters i el poble. Podríem tancar els ulls i veure encara l’Esplanada tota plena de soldats, Maó dels soldats i d’aquella olor tan característica que, passats els anys, Cristina encara recorda. Uns personatges que he notat a faltar en la majoria de records són els militars, els capellans i els metges. Potser aquestes absències expliquen també la percepció que tenim avui d’aquell Maó històric.
Son pare era professor, mestre d’aquells que havien de fer feina fora hores -com quasi tothom- per completar una setmanada per a casa. I ell era un fillet que creixia per aquells carrers des Rector Mort, Sant Antoni, Sant Jaume, Frares, entre s’Arraval i Isabel II. Recorda els veïns i les veïnes del carrer, gent modesta que sabia el valor de la paraula solidaritat, gent ferida, a la que li costava sobreviure al dolor de la guerra. I es veu el fillet que va al cinema de programa doble, i com, per entrar, el porter es deixava enganyar. Recorda també quan va arribar la televisió a casa, aquell dia tan especial en el qual es va acabar el món que havia conegut. Joan L. Hernández viu tot aquell univers perdut amb agraïment, un esperit que impregna tot el relat, fins i tot quan recorda la família que es barata de casa i que aquella Maó que recorda es mor, desapareix. També, és clar, l’inici dels estudis secundaris i el despertar d’una vocació que va ser el camí de la seva vida.
Néixer en un hotel al centre de Maó imprimeix caràcter, i que es digui Sevilla, més. En Damià va créixer de veres entre tants de mestres, els de la família gran i els transeünts. I ho va fer al cor de Maó, on passava quasi tot. Com altres, recordarà la televisió pública de l’establiment i com aquesta va matar l’aventura de viure en comunitat, ben igual que l’arribada dels 600. A la seva geografia sentimental d’infantesa es troba l’Orfeó Maonès, s’Orfeón, com a net i fill de president, i la Unió, símbol durant molts d’anys d’una part de la població en aquells anys de mitges veus. Com és natural, el final de la guerra és present aquells anys i el connecta als seus avis migjorners, en Jaume, empresonat, i als seus avis maonesos, en Damià, republicà i lliberal. Amb el seu humor característic, molt maonès, és capaç, en un mateix paràgraf de dur-nos des de la CATISA d’en Timoner fins a la Cova d’en Xoroi i els picadors dels anys seixanta, de descriure es pijos de Maó, fauna que va prosperar aquell temps, i de dur-nos fins a la seva segona pàtria: el Fonduco i Baixamar, a prop de la mar.
Al final del seu relat, Conxa Juanola recorda quan anava amb les amigues d’acampada i particularment d’una anada a Ciutadella, on coneixien a uns escoltes. D’açò fa cinquanta-cinc anys. Aquella trobada és avui un record comú. Son pare va ser un d’aquells joves que va haver de fer set anys de mili, com molts altres. Conxa recorda la descoberta de Maó a través dels clients del Rosabel, i el seu món d’aventures al Fonduco, a s’Altra Banda i a sa Cala, que era com la majoria coneixia a la cala de Sant Esteve. Recorda el seu món al carrer de Gràcia, en una ciutat que s’expandia, amb en Mateu el gelater al cap de cantó de can Maneta i el seure a la fresca, des d’on els majors vigilaven els fillets que jugaven. Era un temps de portes obertes, però també d’escola franquista. Ella, com tants fills de famílies obreres, havia de compaginar feina i batxillerat nocturn, perquè l’accés a estudis superiors encara estava reservat a pocs joves.
Al darrer participant el vaig conèixer que era un jovenet. Per desgràcia, sempre he tingut més seny que ell. L’havíem de convidar a aquest recull per donar-li el paper de fer el trànsit a la joventut dels vuitanta. Com totes, és una història de família, entre la protestant originària des Castell, d’aquell lliurepensador, Antoni Marí que va ser deixeble de Joan Mir i Mir, i la catòlica de Maó. Una família mixta, de les que van colonitzar l’eixample cap a les sínies urbanes i després cap a l’ermita de Gràcia, terres inhòspites on els fillets creixien lliures. Amb ell, amb la gràcia i l’humor que sempre aboca en allò que escriu, coneixem la història dels canvis educatius a sa Graduada, el paper de mestres com Murillo, també la platja dels maonesos al municipi de Sant Lluís, amb aquells estius d’aventures, la socialització a través de les Colònies d’Estiu as Canaló i La Vall, la vida al Club Llibertat, l’experimentació a can Joan i aquells anys de sortides per a descobrir Menorca, on, com diu: «acampàvem on volíem».