Sebastià Pons Fuxà, nascut as Mercadal (24-08-1951) i casat amb Anna Seguí Villalonga, tenen dues filles: Ester i Sílvia.
Sebastià. Quins estudis té i a on es va formar?
—Tenc estudis secundaris (antic batxillerat) a l’Institut Josep M. Quadrado de Ciutadella, i vaig opositar al Cos de Senyals Marítims (Fars) a Madrid.
A quin lloc o llocs va fer feina i durant quants anys?
—Vaig fer feina durant 44 anys a diferents fars de Galícia (far de les illes Sisargas i far d’Estaca de Bares), a Eivissa (far de Botafoc i l’agrupació de diferents fars situats a petites illes) i a Menorca (far de Punta Nati, far de Favàritx, i en els darrers temps i de manera compartida, la resta de fars de l’Illa).
Com era l’ofici de faroner i com és avui en dia?
—Quan vaig ingressar al cos, el 1973, quasi tots els fars s’encenien i s’apagaven manualment, i els faroners vivien als mateixos fars, quasi sempre amb les seves famílies. Fins i tot, en molts de casos, n’hi havia dos per poder fer relleu i cobrir qualsevol incidència. Amb el temps, però, la tecnologia ha fet el seu camí i, avui en dia, els fars s’han automatitzat i funcionen de manera més autònoma, tot i que també és necessari que hi hagi faroners. Actualment, a Menorca n’hi queden dos, que s’encarreguen de controlar els set fars de l’Illa i altres senyals d’ajuda a la navegació. Ho fan amb el suport d’un sistema de control remot que permet conèixer en tot moment l’estat de cada instal·lació i organitzar, així, les feines necessàries per garantir-ne el bon funcionament.
Té alguna anècdota dins la seva trajectòria laboral?
—Després d’aprovar l’oposició a fars i fer les pràctiques, el meu primer destí va ser un far situat a una illa gallega en plena Costa da Morte, a les Sisargas. Així que vam decidir avançar el casament, que havíem previst per a més endavant, i partir cap allà. Podríem dir que vam fer la nostra lluna de mel a una illa deserta.
Més que anècdotes, el que queden són molts de records de cada far on hem viscut, la gent que hem conegut, els costums de cada lloc, com es van criar les nostres filles per aquells paratges, la convivència amb els companys de feina i les seves famílies, i també, qualque peripècia, moltes vegades relacionada amb temporals.
Quan ralla de peripècia, alguna de perillosa?
—Quan dic peripècies relacionades amb temporals, me referesc a qualque viatge amb l’embarcació de servei, anant o venint d’algun far o balisa situat damunt un illot, i també a feines amb boies en dies de molta mala mar. Açò solia passar quan hi havia qualque avaria o quan s’acabava el gas d’acetilè, que era el combustible que empraven els fars i balises aïllats fins a l’arribada de les plaques solars.
L’operació d’embarcar i desembarcar els acumuladors de gas —que pesaven bastant— damunt petits molls o, directament, a una roca era especialment complicada. Record un viatge del port d’Eivissa a l’illa de Tagomago: s’havia acabat el gas i, encara que l’estat de la mar no era gaire bo, vam decidir anar-hi. Mentre fèiem la feina el temps va empitjorar, i a la tornada, a més, es va avariar un dels dos motors de l’embarcació. Realment, aquell trajecte es va fer molt llarg… Per sort, dins la barca, a més del meu company en Pep Costa i jo, hi viatjaven un patró, un maquinista i un mariner, responsables de l’embarcació i que ens ajudaven amb la feina. Era gent amb molta experiència a la mar, que transmetia confiança i de la qual guard un gran record.
En general, però, els records són molt bons. M’agrada tenir-los present perquè, de qualque manera, et fan reviure aquells moments tan especials.
D’ençà que està jubilat, quin és el seu dia a dia i quines són les seves aficions?
—Actualment, dedic la major part del temps a fer feina al camp. Em vaig criar a un lloc i açò crea un vincle amb la terra que no s’esborra mai. És un privilegi poder menjar allò que un mateix ha cultivat, ja sigui fruita, verdura, o mel de les teves abelles.
Les meves aficions, en definitiva, tenen a veure, quasi sempre, amb activitats a l’aire lliure: l’apicultura, la caça amb arts tradicionals de Menorca, la pesca o, simplement, caminar pel camp.
Com veu el món d’avui?
Crec que tenim molta sort de viure en una part del món privilegiada, però també som conscient que més de la meitat dels habitants del planeta pateixen injustícies i moltes mancances, i és una llàstima. No hauria de ser així; l’anomenat Primer Món hauria de ser més solidari i implicar-se més amb aquells que ho estan passant malament per tantes raons. I a tot açò s’hi afegeix que, per desgràcia, molts dels dirigents dels països més poderosos no estan ajudant gaire i es mouen per interessos econòmics i polítics que fan més grosses les desigualtats.
I per acabar... Com voldria ser recordat?
—Em bastaria que em recordessin com qualcú que ha passat per aquest món sense haver fet mal a ningú, almenys de manera conscient. Crec que no és poca cosa.
Gran persona!!!!!!