El 7 d’abril de 1986, fa just 40 anys, Vicenç Arnaiz Sancho (Ciutadella, 1952) iniciava en les pàgines del MENORCA una col·laboració que es manté ben viva. Primer, sota el títol de «Jugant, jugant...» i, després, d’«Infàncies», el psicòleg i educador ha publicat mig miler d’articles, dedicats al món de l’educació infantil, la seva dimensió pedagògica, l’atenció a la diversitat inclusiva i l’equitat.
La trajectòria de Vicenç Arnaiz l’avala com una de les veus més autoritzades en la matèria, i no només a Menorca. La seva experiència i coneixements es valoren arreu del país, on ha impartit —i imparteix— nombroses formacions, assessoraments a institucions i ponències.
El reconeixement de l’etapa infantil com una pota més dins de l’ensenyament és ben recent. I, precisament, Arnaiz hi ha jugat un paper fonamental.
Llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona el 1975 i assolida l’especialitat de psicomotricista, educativa i terapèutica, pocs anys més tard, Arnaiz va rebre una proposta, de la consellera insular d’Educació, Maria Juan, que ràpidament va acceptar. «L’abril de 1982 es va publicar la primera Llei d’Integració Social dels Minusvàlids i, aquell mateix any, el Consell insular va reaccionar molt ràpid i em va proposar venir a posar en marxa un pla de detecció i integració a Menorca a través d’Asinpros».
El psicòleg vivia a Barcelona des de petit, d’ençà que els seus pares, Pedro Arnaiz Fernández i Francisca Sancho Anglada, decidiren traslladar-hi la residència familiar, «per facilitar estudis superiors als seus fills». Era l’any 1960 i, anys després, ja sent psicòleg, participà en la creació del Patronat Municipal d’Escoles Bressol de Barcelona. «Va ser la primera institució d’Espanya en agrupar i promoure escoletes educatives».
Amb aquella experiència, el 1982, accepta l’oferiment del Consell i «a l’estiu ja érem aquí», recorda el psicòleg, qui retornava així a Ciutadella, amb la seva dona i docent, Dolors Oller, i els seus dos fills, Roger i Francesc.
Equip d’Atenció Primerenca
La missió d’Arnaiz era «posar en marxa un pla d’integració de fillets petits». Fou en aquella època que Vicenç Arnaiz inicià la sèrie d’articles a «Es Diari», els quals han motivat l’edició de fins a quatre llibres recopil·latoris (2004, 2005, 2017), el darrer, «Educar a la intempèrie» (Graó, 2025). Uns textos, que segueix compartint quinzenalment, que tenien «l’objectiu de conscienciar la població, per fer entendre la necessitat» d’avançar en l’educació infantil.
Prest, els esforços començaren a tenir un reconeixement, fins i tot en l’àmbit nacional. «Llavors, ja eren reconegudes, per tot el sector de l’educació infantil estatal, les pràctiques d’integració educativa que fèiem a Menorca», diu l’educador, tot recordant les gestions realitzades davant del Ministeri d’Educació. Fou així que, el 1989, quan el Ministeri d’Educació va crear els Equipos de Atención Temprana, «el director general de Madrid va decidir que l’equip de Balears es creés a Menorca». De fet, «vam ser l’única no-capital de província que teníem un Equip d’Atenció Primerenca, com a reconeixement a l’esforç que feien les escoletes».
Aquells passos suposaven un gran salt en l’educació de la primera infància, en un context social complex. «En aquella època encara operaven els nadons sense anestèsia, que tenia efectes molt forts. Hi havia la creença que el cervell encara estava desconnectat i el fillet no patia». I tampoc hi havia una integració dels infants amb dificultats, ni una detecció de problemes. «Si tenies un fillet un poc ‘raro’, no sabies què li passava i sempre era culpa de la seva mare».
Atenció a la diversitat
L’atenció a les discapacitats era realment difícil i Arnaiz conegué situacions ben diferents. Per una banda, hi havia casos de maltractaments, «fruit de la marginació». Visità llars amb «fillets tancats en habitacions, amb matalassos a les parets, fermats amb cadenes, era terrible». Per sort, «hem humanitzat molt l’educació», diu alleujat. En l’altre extrem hi havia aquelles famílies que, «malgrat no tenir cap ajuda ni orientació professional, cuidaven amb tendresa i força encert els seus ‘infants diferents’». I «Déu-n’hi-do l’esforç que els exigia, i la soledat amb què ho feien. Però Déu-n’hi-do la lucidesa que l’amor els donava», destaca. En realitat, «no eren moltes les famílies que ho aconseguien, però la seva actitud valenta i serena va ser la llavor per fer començar a caminar cap a la integració».
Vicenç Arnaiz és membre del Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca i, com a director de l’Institut per a l’Educació de la Primera Infància (IEPI), de la Conselleria d’Educació del Govern balear (2007-2010), posà en marxa les polítiques de 0-3 a les Balears. També ha assessorat el Ministeri i diferents administracions locals i autonòmiques, d’aquí i d’arreu del país. És formador de mestres d’Infantil i ha publicat nombrosos llibres i centenars d’articles en premsa i revistes especialitzades. Ara, a punt de fer els 75, l’educador creu que tants anys «donen per molt, sobretot si hi ha pinya», com hi ha hagut i segueix havent en el col·lectiu de la primera infància de Menorca.