Vicenç Arnaiz participà activament en la creació de l’Equip d’Atenció Primerenca de Menorca, i acompanyà el procés de conversió en escoletes, d’aquelles «cotxeries d’ajuntadores, on cuidaven deu o dotze fillets mentre feien feina». I és que, precisament, les escoletes tenen el seu origen en la necessitat que hi havia en les famílies, de disposar d’un espai on deixar unes hores els seus fills, perquè necessitaven treballar.
Com dèiem, inicialment fora habitual reunir grupets en cotxeries, i a poc a poc, sovint lligat a les parròquies, anaren sorgint iniciatives impulsades per les mateixes famílies. A Ciutadella, a finals dels anys 70, el prevere Pere Comellas va contribuir a crear l’escoleta Joguina, ubicant-la a la parròquia de Sant Antoni Maria Claret. També Es Poriol nasqué en aquells anys, en el si de la parròquia de Sant Esteve, empès per l’arquitecte Xavier Surinyac i ben rebut per mossèn Llorenç Olives, que cedí un espai. I n’aparegueren altres, «Menuts, darrere de l’OAR; Sa Catòlica; o les monges franciscanes», recorda Arnaiz.
A poc a poc, a tota Menorca es formà un «col·lectiu d’escoletes que va ser molt madur i es va marcar fites col·lectives». El primer, diu l’educador, era aconseguir locals en condicions, municipals o de la Diòcesi, on construir escoletes, a vegades amb aportacions de les famílies.
En el cas des Poriol, es va crear imitant els kindergarten alemanys que havien conegut el matrimoni format Bep Juaneda i Marga Seguí durant la seva residència al país germànic, important a Ciutadella aquell model.
Les prioritats del col·lectiu d’escoletes eren autoexigències, com ara comptar amb educadores titulades —no de puericultura (branca de la medicina que té cura dels infants)—. L’educació infantil era una matèria nova i no hi havia gaire especialistes. A poc a poc, però, s’anaren fent formacions, agafant com a exemple centres de ciutats com Barcelona, que serviren per a crear a Menorca una «xarxa» d’escoletes que, «des del primer dia va ser especialment sensible amb la inclusió i la pobresa», cercant sempre recursos per a garantir l’accés a l’educació infantil.
Perspectiva social
Destaca Arnaiz que «la perspectiva social de l’educació ha estat una dinàmica molt singular a les escoletes de Menorca», les quals es van avançar per aplicar, els anys 80, un model transformador de les pràctiques educatives que sorgia a Reggio Emilia (Itàlia), aportant estratègies ben innovadores.
A partir de 1992 es van engegar els serveis d’acompanyament educatiu per als infants de 0-3 no escolaritzats. Van sorgir els «Espais familiars» (trobades setmanals per a compartir inquietuds, socialitzar els infants), els cursos de massatges per a nadons, tallers de pares i mares. En definitiva, «dinàmiques de difusió de la cultura de la infància» que esdevenen «un tret característic de la xarxa d’escoletes de l’Illa».
A tot açò s’afegia la feina per a detectar i integrar els infants amb dificultats i també fou Menorca un referent quant a la introducció de la psicomotricitat en nadons de 0-3 (anteriorment s’iniciava a partir dels 3 anys). Així mateix, «des de fa molts anys tots, tots, tots els infants de Menorca que es volen escolaritzar des de ben petits, troben les portes obertes de les escoletes, siguin quines siguin les seves condicions personals».
Exportació d’estratègies
Avui, a Espanya és habitual fer el procés d’adaptació dels infants a les escoletes, per minimitzar el seu dolor en separar-se de la família. «Doncs bé, una de les estratègies més difoses per fer l’adaptació va néixer a les escoletes de Menorca», explica Arnaiz.
Les darreres dècades la criança dels infants ha evolucionat molt a les llars. Molta ‘culpa’ la tenen les educadores, que s’han esforçat per a formar-se i introduir bones praxis. «Les escoletes han canviat la manera de criar els fillets», assegura el psicòleg, que valora com la tasca que es fa en els centres «són un referent a tot l’Estat, per açò, sovint les escoletes reben col·lectius professionals que ho venen a conèixer i a estudiar».
Els reptes actuals
L’autoexigència de les educadores fa veure que en les escoletes encara es poden millorar coses. És cert que s’ha avançat molt i «Déu-n’hi-do el que es va aconseguir, amb les dificultats que teníem». I tot va tirar endavant per «l’actitud sensible de les administracions locals i de la ciutadania», estalonant el projecte que s’estava construint.
Avui, afegeix Arnaiz, «les escoletes ofereixen molt bon servei, però encara s’ha d’avançar molt en conciliació, els pares haurien de tenir almenys un any de paternitat per atendre plenament els seus fills».
Un altre repte és el reconeixement de la tasca educadora. «A Menorca està un poc millor, però a Espanya cobren el salari mínim». A més, així com a Primària i Secundària s’han reduït molt les ràtios, «a Infantil es mantenen les mateixes de 1991», amb divuit infants a l’aula de 2 i 3 anys, dotze a la d’1 i 2 anys i set de nadons. «I s’hi ha afegit la integració», és a dir, més càrrega que acaba afectant en la salut laboral. «Les mestres pateixen molts problemes d’esquena i als genolls».
Per altra banda, «la pobresa infantil està creixent i les famílies necessiten molta orientació», afegeix l’educador, qui denuncia que «hi ha molt pocs recursos per a inclusió».
«Hi ha moltes necessitats noves» i l’educació s’ha d’ajustar a aquestes. Per açò, Arnaiz reivindica que «el Govern assumeixi la seva competència», l’educació en l’etapa infantil també és educació, i és qui ha d’aportar el finançament suficient. Açò no vol dir que també s’hagi de gestionar des de Palma. «No és efectiu», assegura, «han de poder gestionar les escoletes els ajuntaments, que és l’administració més propera, és com millor funciona», conclou Arnaiz, tot rebutjant aquesta gestió centralitzada des de la conselleria.
Enhorabona i es meu reconeixement a totes ses educadores que amb gran estima, vocació i dedicació atenen a nes mes petits i a ses seves famílies. És importantíssima aquesta primera etapa de s’infància, i molta gent no ho sap. Haurien de cobrar el doble! Sa feina que fan no està ben pagada.