Fa pocs dies s'ha inaugurat al CaixaForum de Barcelona una exposició de René Magritte (Lessines, 1898 - Brussel·les, 1967) en col·laboració amb el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza. La darrera exposició a Barcelona d'aquest artista belga va tenir lloc a la Fundació Miró l'any 1998, però en aquesta ocasió es tracta d'un ambiciós projecte amb seixanta-nou obres procedents de més de cinquanta-cinc museus, col·leccionistes i institucions. El seu títol, «La màquina Magritte», ens remet a una de les idees més representatives del surrealisme, l'automatisme, si bé en el cas de l'autor belga no fa referència al procés físic de la pintura, sinó a l'automatització del pensament. Magritte definia la seva pintura com un art per pensar i els seus quadres com a repeticions i combinacions de temes recurrents que cercaven alterar la nostra percepció qüestionant la realitat. «Des de la meva primera exposició, el 1926, (...) he pintat un miler de quadres, però no he concebut més d'un centenar de les imatges de les quals parlam. Aquest miler de quadres és el resultat de pintar amb freqüència variants de les meves imatges: és la meva forma de precisar millor el misteri, de posseir-lo millor.»
Per assolir la perplexitat que hom sent davant les realitats impossibles que ens presenta, Magritte va recórrer sovint a la paradoxa. La contradicció que li és pròpia no la utilitzava només pintant objectes fora de lloc, increïbles o singulars. També ho va fer emprant la metapintura, quan l'artista fa de la representació una representació. Així, per exemple, pintà un quadre dins un quadre, un quadre-finestra, un mirall que reflecteix el que hi ha fora del quadre o una figura d'esquena que podem ser nosaltres mateixos. Amb la metapintura Magritte reflexiona sobre la pintura mateixa i en fa una trampa per evidenciar la paradoxa. Veiem quins són els recursos metapictòrics que emprà el pintor per crear paradoxes visuals. Per explicar-ho l'exposició s'organitza en set blocs. En el primer bloc, «Els poders del mag», tres autoretrats ironitzen sobre el mite relacionat amb el geni creador. El quadre Temptativa de l'impossible (1928) ens presenta Magritte pintant una dona nua que bé podria ser real o producte de la seva imaginació, com al mite de Pigmalió.
En la seva estada a París, entre el setembre de 1927 i el juliol de 1930, el pintor freqüentà els cercles surrealistes i s'interessà per les relacions entre les paraules i les imatges. A «Imatge i paraula» s'exposen els tableaux-mots, quadres en els quals, a semblança de les cartilles escolars, una paraula s'associa amb una imatge. En aquest cas, però, l'una no es correspon amb l'altra i es crea desconcert en l'observador. També Joan Miró amb la seva pintura-poesia utilitzà aquest recurs. A «Figura i fons» trobarem l'obra més representativa de Magritte. Aquella en la qual cerca la paradoxa invertint la figura i el fons o retallant les siluetes per incorporar un paisatge o el cel. Els seus orígens els trobam en una tècnica molt emprada pels surrealistes, els papier collés i els collages. Deia Max Ernst que Magritte feia collages pintats a mà. A L'alta societat (1965-1966) veiem dues siluetes d'un home amb bombí; el que està en primer pla té un cel per cos, el que hi ha darrere està fet de fulles.
Ja els mestres antics feren servir el quadre dins el quadre com un enganyatall, però Magritte va encara més lluny, fins a fer-nos dubtar de si estem o no veient el que creiem veure. Ens trobam en el capítol «Quadre i finestra». A La clau dels camps (1936) el paisatge es troba en els vidres trencats al peu de la finestra.
Un dels recursos més interessants per suggerir l'anonimat i el misteri és el d'una figura d'esquena o sense rostre. El romàntic Caspar David Friedrich l'emprà sovint, com també ho feu Arnold Blöcklin per expressar anhel o malenconia. Magritte ho fa per despertar en l'observador la consciència de l'acte de mirar. A «Rostre i màscara» els caps estan coberts amb un pedaç, són una pilota o fins i tot una bola de llum.
Magritte també porta la paradoxa al terreny del mimetisme, allà on les figures i l'entorn es confonen i un vaixell es converteix en mar, un cos de dona o un ocell en cel, i una dona a cavall en el bosc apareix i desapareix entre els arbres. «Mimetisme» s'inicia amb una màscara funerària de Napoleó pintada de blau amb núvols.
El recorregut acaba amb «Megalomania», un moviment oposat al mimetisme en el qual un objecte és sobredimensionat o desplaçat del seu entorn natural. Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll, que ja hem tractat en un article anterior, va ser també font d'inspiració de Magritte, com ho va ser per a André Breton i altres surrealistes. A La sala d'escolta (1958) una poma gegant ocupa tot l'espai d'una habitació, com quan Alícia, en visitar la casa del conill, beu d'una ampolleta sense etiqueta i creix fins que el cap li toca al sostre i ha de treure un braç per la finestra i un peu per la xemeneia.