El 17 de juny passat el Teatre Principal de Maó celebrà el 21è aniversari de la remodelació del teatre, a càrrec dels arquitectes Joan J. Gomila i Domènec Enrich, i de la instal·lació de l'escultura Talia, de Matías Quetglas. L'acte consistí en la projecció de "Mientras vivas, brilla", el primer llargmetratge de l'artista ciutadellenc, i en una taula rodona amb els arquitectes i l'artista introduïda pel batle de Maó i president de la Fundació Teatre Principal, Hèctor Pons.
"Mientras vivas, brilla" ens confirma, una vegada més, que som davant un artista amb un discurs molt sòlid i amb una gran capacitat comunicativa. Les seves incursions en el llenguatge audiovisual no són noves; ja vam poder gaudir-ne en els curts presentats a la mostra La pintura nua, organitzada pel Consell Insular de Menorca el 2017. Però aquesta vegada Matías Quetglas va més enllà i ens brinda un llargmetratge de caràcter autobiogràfic amb interessants reflexions sobre la pràctica artística, la vida i el pensament.
Amb la remodelació del Teatre Principal de Maó els dos arquitectes van coincidir en la necessitat d'incorporar una escultura pública que fes les funcions de far, de referent visual i de símbol. Això em duu a compartir amb vostès algunes reflexions sobre arquitectura i escultura públiques.
El 1942 Marcel Duchamp presentà a Nova York la instal·lació A mile of string en el marc de l'exposició organitzada per André Breton «First papers of surrealism». En aquesta instal·lació una corda d'1,6 km unia el sostre, parets, terra i objectes d'una sala per significar que existeix un fil invisible que uneix els espais i elements d'un territori, d'una ciutat. Aquest fil invisible traça un recorregut per distintes ubicacions de Maó, on no falten esglésies, edificis, monuments, carrers, espais verds i places, de manera que contribueix a l'enfortiment de la comunitat i de l'espai públic i el dota de significat i valor simbòlic. La remodelació del Teatre Principal i la instal·lació de Talia esdevingueren un dels nodes més sòlids d'aquesta xarxa i dotaren la ciutat d'una forta personalitat i d'un nou simbolisme.
Escultura i arquitectura han tingut al llarg de la història una relació estreta. De fet, l'escultura ha estat sovint un component orgànic de l'arquitectura. Un exemple el trobam en el fris del Partenó, la catedral de Chartres o la Sala Albert Camus a Sant Lluís, dissenyada pels mateixos Joan J. Gomila i Domènec Enrich amb la intervenció del col·lectiu Maixap, que vincula mitjançant el so i la paraula l'exterior i l'interior de l'edifici. Ambdues, escultura i arquitectura, tenen la capacitat —a diferència d'altres arts de caràcter temporal, com la música, el teatre o la dansa— d'intervenir en l'espai amb caràcter permanent. Ambdues tenen una vocació pública, estan destinades a establir lligams amb la comunitat mitjançant una reflexió sobre l'espai i la forma, i en el cas del Teatre Principal aquesta vocació ha anat més enllà per esdevenir un símbol cultural de la ciutat, una corretja de transmissió de valors.
L'elecció de Matías Quetglas no podia ser més encertada. L'accés al Teatre Principal, bressol de l'òpera a Espanya, havia de tenir una escultura pública monumental, com ho és l'òpera. I la monumentalitat és un tret característic de l'obra de Matías Quetglas.
Nascut sota l'influx de les muses i inspirat per la mitologia, només ell podia concebre la majestuosa Talia, musa del teatre i divinitat de caràcter rural representada per una jove riallera d'aspecte eixerit i mirada burleta que sosté una màscara còmica. Tota escultura pública intenta desmitificar l'art, acostar-lo al públic i donar-hi un significat social comunicant valors des de l'estètica, i Talia n'és un magnífic exemple.
També la proposta de Gomila-Enrich de prioritzar eixos de comunicació espacial respon a aquest propòsit. Tant els espais públics que se superposen en l'eix vertical de la façana com la transició del carrer a l'escenari, feta a peu pla, són una convidada a la participació de la comunitat per celebrar les arts.
Ja fa anys que els límits entre l'escultura i l'arquitectura s'han diluït, especialment en l'escultura i l'arquitectura contemporànies de l'era postmoderna. Probablement ens venguin al cap arquitectures marcadament escultòriques (museus, cellers, corporacions, etc.) i escultures públiques que abracen bé construccions paisatgístiques i arquitectòniques (Robert Smithson o Richard Serra, per exemple) o bé estructures arquitectòniques deconstruïdes o insinuades (Rebecca Horn, Eugenio López i tants d'altres).
Fotografies cedides per la Fundació Teatre Principal de Maó