Busquem al diccionari català (DIEC2) la paraula emigració i hi trobem:
emigració
1 f. [LC] [SO] Acció d’emigrar; el seu efecte.
2 f. [SO] Conjunt d’emigrants.
Busquem també emigrar:
emigrar
1 v. intr. [LC] [SO] Deixar el propi país per anar a viure a un altre. Han emigrat a Amèrica.
Etimològicament, emigració prové del verb llatí emmigratio, que significa ‘acció d’emigrar’. Si ho desglossem:
-
Prefix ex- (cap a fora)
-
migrare (canviar de residència, moure’s)
-
Sufix -ció (acció i efecte)
Avui dia es parla molt d’aquest terme, de la immigració i dels immigrants. Però, de debò creiem que és un fenomen relacionat només amb països i persones llunyanes i estrangeres? Idò, no.
Si visiteu l’Illa del Rei, al pis de dalt, on hi trobem una petita recopilació de la història del port de Maó i de la història general de Menorca, us trobareu amb una sala dedicada als Emigrants menorquins. Ni una ni dues, sinó tres foren les grans onades d’emigració que protagonitzaren els nostres avantpassats. Totes tres foren conseqüència d’una vida pobra i plena de mancances. Menorquins i menorquines decidiren deixar el seu món conegut per emprendre un viatge amb l’esperança d’arribar a una nova vida.
De la primera no en parlaré gaire, només en faré algunes pinzellades. Va succeir a mitjan segle XVIII, quan varen partir de la nostra illa 1.403 menorquins. Com en moltes emigracions de l’època, ho feren per la promesa de terres pròpies, fèrtils i, sobretot, d’una vida millor.
Les altres dues emigracions foren: una cap a Alger (nord d’Àfrica) i la tercera, i més recent, cap a Còrdova, a l’Argentina. D’aquestes dues, a banda de les dades que qualsevol pot obtenir de documents, llibres i altres fonts, he tingut també les aportacions anecdòtiques de la meva pròpia família.
Certament, em considero ferrerienca de cap a peus! Però... i si la història dels meus avantpassats em conta una altra cosa? Pel que sé i pel que m’han contat, la família del meu avi matern va ser entre els qui protagonitzaren les emigracions a Alger i, posteriorment, a l’Argentina.
A mitjan segle XIX els besavis del meu avi varen partir, juntament amb molts altres, cap a Alger. Es diu que Menorca va quedar pràcticament despoblada, ja que en aquell moment hi havia pocs habitants a l’illa, i encara menys en varen quedar.
En aquesta segona emigració, l’Illa del Rei hi té un paper clau. Menorca ja era espanyola, després de la llarga trajectòria de dominacions. Era l’època en què França volia dominar Alger, i per això demanaren a Espanya si els podia llogar aquesta petita illa estratègicament situada al port de Maó. D’aquí que molts menorquins veiessin l’oportunitat d’embarcar-se i cercar una nova vida en terres franceses. Cap a l’any 1850 es fundà el poble de Fort-de-l’Eau, on s’establiren molts menorquins i menorquines —supòs que entre ells també hi havia els meus avantpassats—.
Al cap d’uns anys, l’àvia del meu avi, encara joveneta, amb els seus pares decidiren tornar a la seva terra natal. Allà, ella va conèixer un jove ferrerienc i es casaren. Eren pagesos, i amb una mica de fortuna varen poder comprar un bocí de terra al Pla Verd —entre Santa Bàrbara i Binissuès, a mig camí entre Ferreries i Ciutadella—. Son Bauló va ser el nom que posaren a aquesta petita estància, i d’aquí que es coneguessin com els avis de Son Bauló. El meu avi m’ha parlat moltes vegades d’aquests personatges. Era gent pionera i espavilada, que sabien llegir i escriure, i que es preocupaven pels seus conciutadans.
L’avi Bauló va motivar els seus fills perquè abandonessin Menorca i cerquessin refugi a l’Argentina, formant part així del grup d’emigrants que, durant el segle XX, partiren cap a Amèrica.
Per què? En el cas concret de la meva família, la raó fou la guerra de Cuba. Aquesta fou una guerra entre Espanya —que volia conservar les seves colònies americanes— i els habitants d’aquelles terres que volien independitzar-se —amb el suport dels Estats Units—. Molts foren els joves espanyols que partiren a lluitar per la corona espanyola, però pocs foren els qui tornaren. L’avi Bauló va ser un dels qui embarcà en aquell malson, i que, per sort, va poder tornar. Contava que fou una experiència horrorosa: entre la guerra i les malalties, molts dels seus companys moriren, i veié com Espanya perdia progressivament les seves esperances de conservar aquelles colònies.
Així, quan els fills dels avis de Son Bauló arribaren a l’edat del servei militar, partiren cap a l’Argentina. L’experiència del seu pare a Cuba els va servir d’advertiment. En aquell moment, ja no era a Cuba sinó a les colònies africanes on s’enviaven els joves a fer dos anys de «mili», i el pare els va convèncer perquè, juntament amb altres emigrants menorquins, marxessin a Amèrica. D’aquesta manera, no només evitarien el patiment que ell havia viscut, sinó que tindrien la possibilitat d’un futur millor lluny de casa.
Dos foren els fills de la família Bauló que marxaren cap a Còrdova, a l’Argentina. Allà s’establiren a Villa Maria, i un d’ells es casà amb una jove ciutadellenca que, amb els seus pares, també havia decidit deixar l’illa a la recerca d’una vida i un futur millor. M’han contat que un d’ells va obrir una fàbrica de sabates. En general —i així ho escrivien a les cartes que enviaven a Menorca—, varen tenir una bona vida i formaren una família. Però mai oblidaren les seves arrels, la seva casa i el pare que, d’alguna manera, els havia salvat la vida.
Pel que fa al meu avi matern, ell és fill d’un dels germans d’aquests aventurers. No tingué la necessitat de marxar, però va mantenir el contacte amb els seus familiars. Encara no fa molts anys, els descendents del que anomenem la família de l’Argentina ens vingueren a veure i a passar les vacances a la illeta que un dia va ser la casa dels seus pares i avis.
Teresa Pons Pons
Voluntària