Parlant de llengües, una reflexió (2)
Amb la modificació no es toca cap article més que faci referència a qualsevol altre àmbit social, econòmic o educatiu de les nostres llengües cooficials a les Illes Balears, per tant, no es deroga la Llei de normalització lingüística. Únicament s'adapten vuit articles, d'un total de quaranta que fan referència al caràcter preferent del català, al mandat constitucional de 2010. La supressió del requisit lingüístic no consagra en absolut la supremacia jurídica del castellà, ni relega de cap manera la llengua pròpia de les Illes Balears a una segona categoria, contrariament al que han volgut fer veure malèvolament determinats grups i moviments socials, sorgits arran del canvi normatiu, els quals amb una clara intencionalitat de confondre la ciutadania, han fet un crit d'alarma que està desproporcionat amb el fet en si mateix.Ja ho diuen; la ignorància és atrevida. La reacció en alguns casos exacerbada d'uns pocs ha generat una polèmica que s'ha sobredimensionat, fins al punt de calar fons en l'opinió pública, que s'ha deixat arrossegar, la majoria de vegades, per desconeixement del que suposa realment la modificació de la llei, i fent ús injustament d'expressions tan fora de lloc i virulentes com; "agressió a la llengua", "atac a la cultura", "ofensa al nostre idioma", "renegar de la pròpia identitat", "boicot lingüístic", "extermini del català", "posar en perill la llengua materna", "atemptat als drets lingüístics de les Balears"...
No crec, emperò, que ningú gosi posar en qüestió que la llengua catalana a les Illes Balears, la mateixa que parlava Ramon Llull en el segle XIII i amb la que va crear els primers textos literaris en català, és un dels elements que ens uneix i ens identifica com a poble, i que tenim el deure de respectar.
Siguem assenyats i honestos amb nosaltres mateixos; tot i els paranys en la nostra història, a pesar dels atacs, invasions i sacsejos de pobles enemics que han intentat afeblir la nostra identitat, a pesar també de les nombroses dominacions estrangeres que ha patit Menorca al llarg dels segles, la nostra cultura i llengua pròpies han sobreviscut a totes les adversitats i els menorquins hem persistit com a parlants i éssers que estimen el que és seu.
La llengua pròpia és allò que ens fa ser qui som i amb la qual nosaltres ens comuniquem, vivim i sentim. I d'es d'un indret petit, però a la vegada amb un esperit gran com Menorca, els menorquins ens hauríem de fer una pregunta tan determinant com simple: algú encara és capaç de creure que la modificació puntual de la Llei de Funció Pública posarà en perill la nostra llengua?
La dimensió d'una llengua és molt més gran que tot açò i vetllar per la seva salvaguarda és cosa nostra.
Sili Pons Sabater
Ciutadella