L'augment d'avortaments legalment provocats a les clíniques públiques xoca amb l'alegria pel naixement d'un infant envoltat d'atencions en el si d'una família; el rebuig d'una vida humana indefensa en les seves primeres etapes de gestació contrasta amb les mesures de protecció legals dels ja nascuts fins i tot discapacitats. Ens demanam: quina situació personal pot provocar el rebuig d'una nova vida a l'inici del seu camí de personalització?
Molts defensors i defensores de l'avortament es fonamenten en el suposat dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, postura radicalment enfrontada a la dels contraris que es basen en l'inviolable dret a la vida dels no nascuts de cap manera considerats part del cos de la mare. Mentre els primers es tenen per progressistes, els segons són tatxats de retrògrads; es manifesten així postures irreconciliables que parlen llenguatges divergents en un diàleg de sords sovint al marge d'un debat seriós.
Si uns i altres convenim que tota vida humana és sagrada, per què no giram el plantejament i, en tost de parlar només de drets, començam a parlar del deure de la mare (i del pare!) així com de l'entorn familiar i social d'acollir la vida des que comença fins que acaba el seu curs? Totes i tots tenim dret a ser respectats com a persones, i cada un dels qui vivim, ens movem i ens relacionam, hem passat per aquesta fase inicial, embrionària, depenent, en els inicis de l'aventura del viure. A tota mare li hem de reconèixer el dret de rebre informació i atenció sobre el seu embaràs; i ningú extern pot suplantar la seva consciència a l'hora d'assumir la seva maternitat; però tot respectant aquesta greu responsabilitat que recau damunt ella, creim que no s'hauria de trobar sola i desemparada al moment de prendre una decisió tan important. Una dona embarassada, sola i sense recursos que vol tenir el fill i acollir-lo degudament, quina protecció té dret a trobar?
No ens ficam directament en la qüestió legal; reconeixem que els legisladors tenen una responsabilitat de govern sobre una societat plural i moltes vegades són deutors dels seus propis presupòsits ideològics; a més han de fer lleis que harmonitzin drets i deures, i de vegades han de legalitzar no allò que és óptim sinó un mal menor. Nosaltres no som ni metges ni polítics, i manco jutges dels altres («qui estigui net de pecat, que tiri la primera pedra...»), però sí que ens sentim part de la societat democràtica on aquesta qüestió és plantejada i on les lleis tenen repercussions sobre la conducta dels ciutadans. La regularització legal de l'avortament fa veure'l com a solució per als embarassos no desitjats, i açò té a veure amb una educació sexual que sigui més cosa que informació, i que inclogui l'aprenentatge de l'autocontrol en un projecte orientat cap a la realització personal en el marc d'unes relacions respectuoses i regides per l'amor i el respecte.
Reconeixem que hi ha situacions que fan tèmer la vinguda d'una nova vida i fins i tot, com en el cas del bíblic Job (3), maleir el dia del seu naixement. Però què hauríem de fer perquè açò no passés i tothom trobés prou raons per estimar no solament la vida pròpia sinó també la de qui toca a la porta de l'existència? Creim que el camí passa per anar creant una mentalitat i un clima favorable a tota vida humana en totes les fases del seu camí, i per una educació que ajudi a assumir la responsabilitat dels propis actes i ens faci sentir corresponsables els uns dels altres.
Cristòfol Vidal
Francesc Triay
Bosco Martí
Antoni Fullana
Joan Febrer. Preveres de la diòcesi de Menorca