Síguenos F Y T I T R
Cartas del lector

El ballarí sense música

|

Llegesc el MENORCA i em deman: quines grans virtuts deu tenir en Jaume Gomila que pot passar tan ràpidament de ser un càrrec de lliure designació del Partit Popular a Director General de Cultura amb Més per Menorca? O és que ja s'ha posat en marxa el principi de Lampedusa, aquell que consisteix en canviar-ho tot (o que ho sembli) per a no canviar res (encara que no ho sembli).

Els darrers quatre anys de legislatura del Partit Popular han estat els més nocius per a la nostra cultura des de la transició. Han tret la nostra llengua de l'administració pública de la mà del maonès Simó Gornés. Han intentat rebaixar l'ensenyament del català del sistema educatiu de la mà, o el peu, de la ciutadellenca Juana María Camps. I han atacat el català als mitjans de comunicació, recordam Televisió de Mallorca? o el canal 33, o el club súper 3 o el 3/24? Recordam la introducció del salat a IB3 en contra del criteri de la UIB? Recordam el diaris de paper en català?

Atacs dirigits des de la presidència del Govern autonòmic, on José Ramón Bauzá defensava el segregacionisme lingüístic, disfressat de llibertat, dient allò de «los libros de texto se editarán en nuestras modalidades lingüísticas: mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterense», així, en castellà, per no dir-ho quatre vegades de formes diferents. Després vendria l'anunci de la sortida de les Illes Balears, el 6 de novembre del 2011, de l'Institut Ramon Llull, si tenim quatre modalitats lingüístiques, per a que en volem més?

Venim de quatre anys molts durs i les males notícies per a la cultura de les Illes han vengut massa sovint marcades per l'accent menorquí. Els resultats electorals que han conduït a la derrota del Partit Popular i el nomenament d'Esperança Camps com a consellera de Transparència, Participació i Cultura ens han fet pensar en un canvi clar i contundent en les polítiques culturals.

Però el canvi comporta diferència i qui ahir avalava i col·laborava en les polítiques del PP, ja fos com a càrrec de lliure designació o com a assessor filològic, difícilment el podem veure com a càrrec públic al servei de les polítiques contràries.

Algú pot pensar que estam tornant al debat de la politització de la cultura. Això tendria sentit si ara estiguéssim parlant de l'obra d'un autor o d'un interpret—un ballarí cerca l'aplaudiment de tot el públic que ha pagat l'entrada—, però del que estam parlant és de la gestió política d'una àrea que ha estat un dels camps de batalla principals dels darrers anys. S'ha de ser molt cínic per a defensar un perfil professional que es pugui posar al servei d'un o dels altres en aquesta situació.

Lo más visto