Avui dia ningú mou una cella quan llegeix que un ciclista ha estat atropellat per un cotxe mentre circulava per les nostres carreteres. Malauradament, ja començam a estar habituats a aquest tipus de notícies. Molta gent n'extreu la conclusió fàcil que és una bestiesa agafar la velo per aventurar-se a travessar la carretera general. Fins i tot, alguns dels ciclistes més avesats consideren que més val deixar-ho córrer, almenys pel que fa a l'estiu, i prefereixen esperar-se a l'arribada d'una època de menys trànsit circulatori.
És això el que volem? Acceptar l'inevitable i no fer res per impedir-ho? Fomentar la por i el «no ho facis perquè és perillós»? Quan ens trobam davant d'un problema com aquest, és un símptoma inequívoc que alguna cosa falla. Quan sorgeix una dificultat, el que se'ns està demanant a crits no és que mirem cap a un altre costat, si no que ens hi enfrontem i que hi proposem una solució.
El vianant resta protegit per unes voreres que existeixen des de l'època romana i que es van anar consolidant amb l'aparició de l'automòbil, tot afavorint, d'aquesta manera, la convivència entre el trànsit rodat i els vianants. Però... i el ciclista? En aquests darrers anys, hem pogut comprovar amb satisfacció com el carril velo, o el que és el mateix, la vorera dels ciclistes, ha anat guanyant terreny als nostres carrers. Ara només és qüestió de fer un pas més i d'implementar-lo a les nostres carreteres principals. Aquesta idea no és nova: funciona amb èxit a països com Holanda o Bèlgica, a on s'entén que tant els vianants com els ciclistes no es troben en un segon pla en relació als cotxes. Si el carril velo es posés en marxa, tots hi guanyaríem: tindríem menys accidents, tant ciclistes com conductors ens sentiríem més segurs i podríem escollir amb igualtat de condicions el tipus de transport que voldríem emprar.