Un any després Barcelona queia en poder dels francesos i Menorca es pronunciava a favor del rei legítim, Ferran VII. A la Mediterrània l'esquadra anglesa de l'almirall Collingwood vigilava els moviments dels francesos. Kyburz, amb l'orgue acabat i a punt per portar-lo a Maó, precisava de salconduits de garantia per poder embarcar els materials. El problema principal era saber d'on podrien venir els entrebancs: dels francesos, aleshores ocupant les terres catalanes o dels anglesos, vigilant per la mar Mediterrània. Amb tota discreció i secretisme es dugueren a terme les gestions per aconseguir un vaixell que embarcàs el material i personal i obtenir també la documentació corresponent per poder passar tots els controls que es preveien. Sobretot, l'orguener insisteix en la necessitat d'ésser discrets i s'entén que sigui així, donades les circumstàncies extraordinàries del moment. I les cartes creuades entre Barcelona i Maó deixen entreveure quelcom més, com si el perill que podia derivar-se del viatge per mar no fos únicament pel fet de portar un material certament valuós, sinó més personal, és a dir, que fos el fet que el propi orguener viatjàs el que podia ésser perillós. Per aquesta raó Kyburz demanà una salconduit per a ell i un ajudant seu de nacionalitat suïssa, per poder embarcar no solament l'orgue sinó els mobles, els pianos que havia fabricat i les eines de treball. Com si desfés l'obrador de Barcelona amb la intenció de passar a Menorca i restar-hi. Per què? Era lògic pensar que a l'illa trobaria un mercat millor que el que podia esperar al continent?
La resposta sembla òbvia; Barcelona era molt més adient per poder irradiar les seva producció per terres continentals. Però, el fet és que quan Kyburz vingué a muntar l'instrument, vingué per quedar-se. Deixava un país, que durant bona part de la guerra contra el francès, va estar en mans d'aquest, per passar a un territori on el poble era addicte al monarca legítim, el qual, una vegada acabat el conflicte, esdevindria cap d'estat. A Menorca degué creure que podria sentir-se més segur, si és que hagués tingut algun contratemps -suposant que hagués estat així- durant la seva estada a Barcelona. Seria interessant poder esbrinar els motius que l'empenyeren a prendre aquesta decisió.
Kyburz havia previngut tractes amb el patró Antoni Gelabert, que el 25 d'agost de 1809 embarcà tot el material portat de Barcelona en el pinco 'Virgen del Carmen', fondejat al port de Sitges, desembarcat feliçment al port maonès quatre dies després: 'De Sitges el barco que aporta els Orgas nous pr. esta Parroquia, fets per pr. un Alemany en Barclona pr. 11370 L. catalanas, y de ahont han pogut sortir pagant a los Francesos 40 Diros. Ab la noticia del arribo la Parroquia ha repicat.' (Dietari del Capità menorquí Joan Roca, 1809, agost, 29).
Fou un procés complicat i certament perillós. Tanta gent implicada, exigències de secret, pagaments de servei, afavoririen amb el temps versions cada vegada més novel·lesques, més allunyades de la realitat, que donaren peu a històries fantàstiques sobre l'orgue de Maó, sobre els seu origen i sobre el seu veritable destí, contades i transmeses des de fora i repetides, inexplicablement, entre els menorquins, que poden constatar una història documentada amb tota prolixitat, des del dia que el 'Virgen del Carmen' recalà en el port de Maó.
L'orgue, instrument misteriós
L'orgue de Santa Maria assoliria justa fama, guanyada en el seu temps per unes novetats completament desconegudes en l'orgueneria espanyola i a través dels anys, per la puresa i bellesa dels seus timbres i per la sonoritat poderosa que els seus més de tres mil canons li proporcionen, característiques que han estat lloades des del primer moment per viatgers il·lustres i, sobretot, per la desfilada de les primeres figures de l'art, que han sonat l'orgue en els seus dos segles de vida.
Però, per què és tan important un orgue? Per què dóna tant que parlar? Quina és la seva transcendència?
És segurament cert que la música d'orgue no resulta per a molta gent tan immediata com pot ésser la música simfònica o la de cambra. Diria que, 'a priori', escoltar l'orgue fora de l'acció litúrgica, és a dir, escoltar un recital d'orgue ha de semblar avorrit.
I no és així.
Certament cal una disposició per part de l'oient, però pot esdevenir una experiència plenament satisfactòria. S'ha repetit fins a la sacietat que l'orgue és el rei dels instruments i no ho és sols per la seva magnitud, sinó, principalment per la quantitat de combinacions harmòniques i possibilitats sonores i l'efecte admirable aconseguit. Tot açò aconseguit pel mestratge d'un sol intèrpret.
L'orgue és, emperò, un instrument misteriós. El retaule que composa com a instrument fÌsic, com a complexa màquina nodrida de múltiples mecanismes complicats. És generalment una obra d'art per a la vista, imposant sovint per la seva magnitud.
Però...
Quan el melòman assisteix a una audició musical gaudeix amb el sentit de l'oïda, però també amb el de la vista. L'intèrpret, els intèrprets provoquen emocions diverses, quan veiem com els sons (la percepció dels sons és rebuda descodificada pel més abstracte dels sentits) que arriben a l'orella són produïts per l'habilitat en colpejar amb els dits el teclat d'un piano, en fregar les cordes d'un violí, mentre l'altra mà fa volar els dits sobre els tasts i dóna la nota més afinada; en bufar la canya d'una flauta, d'un clarinet, d'un saxòfon. Sentim les notes i les 'veiem' a la vegada. Sens dubte al músic pur no li cal veure qui i com es produeixen els sons. I per açò prefereix escoltar amb els ulls clucs pur no la més abstracta i per tant la més difícil d'assimilar.
L'orgue és, com deia, un instrument misteriós. En sa immensa part quan escoltam l'orgue ens posam d'esquena a l'instrument, mirant cap el presbiteri de l'església. Aquí en faciliten un poc la cosa, girant els seients cap a l'orgue i el tenim de cara. Però la percepció no canvia a penes. Perquè ens arriben els sons, però no sabem com i qui és l'artífex. No és fàcil imaginar al profà, que aquella complicada arquitectura sonora és obra d'una sola persona que no solament ha de sonar emprant a fons les mans i els peus, perquè sonin les tecles que té al davant i a baix, sinó que ha de saber combinar les veus que vol fer sentir en cada moment i aquestes combinacions les ha de fer naturalment usant les mans.
Tot açò té una fàcil solució: els orgues es poden construir també a l'escena d'una sala de música, d'un auditori i fer-ho de manera que els teclats estiguin a la vista dels oients i que, per tant, aquests puguin gaudir de la presència i del treball de l'organista. En aquest cas el resultat pot ésser veritablement espectacular.
Però...
No, no és el mateix assistir a un recital d'orgue a una sala d'espectacles que escoltar-lo sota les naus d'un temple. I és tant així, que, tot i que alguns dels orgues més grans es troben en grans sales d'espectacles, els orgues, sigui com a instruments de la litúrgia, o com a protagonistes de recitals, on sonen com cal en els recintes per als quals en van concebre: sota les ogives esveltes i altíssimes d'una catedral gòtica, o immergits en el deliri ostentós d'esplendors barrocs, que promouen el joc dramàtic i realista dels Misteris.
En aquest ambient l'orgue reprèn tots els sons de la creació i dóna ressò a la plenitud dels sentiments humans. A més, en transcendir, com tota casta de música de qualitat, l'esfera simplement humana, ens adreça a la divinitat. La gran varietat de timbres de l'instrument, des del més dolç al més eixordador el converteixen en un instrument que supera qualsevol altre. Les immenses possibilitats que exhibeix el permeten de recórrer tots els àmbits de la vida humana i, en certa manera, evoquen la immensitat i la magnificència de Déu. Són paraules del Papa Benet XVI en ocasió de la benedicció dels nous orgues de l'Alte Kapelle de Ratisbona.