Cinc anys abans del seu traspàs, Josep Palau i Fabre inaugurava el curs 2003/04 de l'Institut del Teatre amb una il·luminadora lliçó sobre la tragèdia a Catalunya, un gènere que el Noucentisme i els seus successors hodierns han defugit, aspecte que està en consonància amb la incapacitat per reconèixer els problemes que assetgen el país, ara més que mai sotmès a la implacable despossessió dels valors col·lectius i de la personalitat nacional, a mercè de les tribunes inquisitorials habituals. Palau vinculava el conreu de la tragèdia a la democràcia i la llibertat, aspectes pràcticament absents dels Països Catalans des que passen a ser subsidiaris de l'Estat espanyol. Tots? No: l'illa de Menorca, per una virtualitat política, va estar gairebé cent anys fora de la dominació borbònica, en un clima de llibertat que va possibilitar el conreu de la tragèdia.
Aquests dies s'han celebrat a Maó i Ciutadella, sota la batuta de Josefina Salord i l'Institut Menorquí d'Estudis, unes jornades sobre el teatre català de la Il·lustració al Romanticisme amb motiu del 150 aniversari de la mort de Vicenç Albertí i Vidal, traductor al català de Molière, Goldoni, Beaumarchais, Metastasio i Moratín. I s'han analitzat àmpliament aquestes traduccions i les d'Antoni Febrer i Cardona, així com l'obra imponent de Joan Ramis, l'únic que va fer viable la tragèdia neoclàssica en llengua catalana amb una dignitat i una força expressiva que mereix la seva programació en un Teatre Nacional com el de Catalunya que sovint sembla oblidar que la dramatúrgia catalana va més enllà del Principat.
Una de les intervencions més interessants va ser la de Maria Paredes, que va parlar de Lucrècia i les altres Lucrècies, en referència, sobretot, a la gran tragèdia de Ramis, escrita el 1769, i que després de la seva representació original al Teatre de Maó no sabem que s'hagi escenificat mai més, almenys íntegrament, cosa que seria un símptoma més d'abdicació col·lectiva a afegir als que enumerava Palau. Després de fer un repàs per les altres Lucrècies dramàtiques europees (Rousseau, Moratín, Arnaud) anava a petar a l'única tragèdia catalana contemporània que s'ha escrit sobre el tema, la Lucrècia de Magí Sunyer (2005). Efectivament, estem davant d'un intent seriós i reeixit d'aclimatar la tragèdia als nostres temps, i algú s'hauria d'interessar per dur-lo a l'escenari.
És sorprenent que hi hagi simultàniament en cartell dues Electres (TNC i Akademia) i dos muntatges del mateix text de Marguerite Duras (Maldà i Muntaner), per no parlar dels clònics del riure més rebregat, i se segueix menystenint la tragèdia d'autoria catalana.
Sunyer retorna al mite de Lucrècia per parlar de l'abús de poder dels qui se saben per damunt de tothom gràcies al diner, al xantatge i al control de la informació, i que ho manipulen tot, governs i persones, amb absoluta impunitat i menyspreu. Ho fa a més proposant un enginyós mecanisme de teatre dins del teatre, amb una Lucrècia actriu de professió i una resolució de la tragèdia en clau de thriller.
Les jornades van comptar amb una estrena singular: l'espectacle Assajant Albertí de la companyia menorquina La Clota, que dirigeix Pitus Fernàndez, un dels millors directors balears en actiu, que dimecres presenta un musical de petit format a l'Espai Mallorca. Assajant Albertí és un muntatge fet a partir de distints fragments d'algunes obres traduïdes per Vicenç Albertí a començaments del segle XIX, quan el Teatre Principal de Maó duia a terme una activitat escènica regular i en català, una presència pública de l'idioma que quedaria estroncada amb la incorporació de l'illa a l'Espanya dels Borbons. Una hàbil dramatúrgia presenta quatre creadors finalistes d'un concurs en què han de presentar davant d'un jurat una escena de les seves respectives propostes. Assistim així als assaigs successius de cadascun d'ells, que, amb estils escènics diferents, s'enfronten a una presentació àgil i atractiva de les recreacions escèniques de l'escriptor maonès. Un espectacle metateatral molt ben defensat pels seus intèrprets i amb una resolució escènica esponjosa i brillant que dóna fe de la potència creativa de la Menorca lliure de la contaminació espanyola. Un muntatge que infon vida i joc a l'idioma d'Albertí amb un plantejament actual i dinàmic, que dissabte es presenta al Convent de Sant Agustí (Barribrossa 2010).