Crec que poc es pot dubtar que un dels grans guanys socials que hem aconseguit, en aquesta part del món (em referesc al món occidental en general), ha estat la distinció entre l'estat i l'església. O entre les creences personals i l'espai comú públic. Aquesta divisió ha permès, d'una banda, assegurar que l'esfera religiosa aniria interferint cada vegada més poc amb la de l'estat (com entenc que ha de ser), i, de l'altra, augmentar paulatinament el grau de tolerància entre practicants de fes religioses diferents. Pensem que veníem de la contrareforma (abans de la Il.lustració), i que aquesta confonia estat i religió i promovia la intolerància cap a qualsevol religió que no fos la catòlica. Això, gràcies a Déu, per a nosaltres forma part d'un passat ja relativament llunyà.
Som dels que no dubten que Europa s'ha construït sobre arrels judeocristianes, i reconec que bona part dels valors que guien la meua vida procedeixen d'aquestes arrels. Entenc que és just i necessari d'explicar-ho així, i que qualsevol altra interpretació ens ajudaria molt poc a entendre com som, i per què som com som. Potser per això mateix, per la unió d'aquestes arrels judeocristianes amb el pes de la Il.lustració, Europa ha esdevingut el que és ara. Potser per això, també, el cristianisme actual abraça uns valors que molts agnòstics podem reivindicar com a nostres, com a propis.
És en aquest context de guanys socials ja clarament establerts entre nosaltres, que llegesc amb preocupació les declaracions del president de la comunitat musulmana de Santa Eulària, en Saladí Costa. Declara a Diario de Ibiza (19 de juliol de 2010) que "el Islam es amor, es más que una religión, es una forma de vida". Vull suposar que totes les religions són amor. En la versió cristiana aquest fet s'expressa encara amb més contundència. Ningú diu "el catolicisme és amor" o "el protestantisme és amor", sinó que s'expressa d'una manera molt més universal: "Déu és amor". Per a l'Islam, l'amor és l'Islam mateix, i no Déu? Ho busc a la magnífica traducció catalana de l'Alcorà que va fer en Mikel d'Epalza, i no aconseguesc de trobar-ho. La focalització en l'Islam mateix, i no en la idea de Déu, ja resulta prou preocupant. I encara ho esdevé més si s'hi afegeix que l'Islam no només és amor (que això ja m'aniria bé), sinó que és "una forma de vida".
Em vénen al cap les consideracions que el sinistre Mottaki, ministre d'Afers Exteriors de l'Iran, ens feia en una compareixença al parlament europeu, l'any 2006: "no ens podem entendre mai", deia, amb molta sinceritat, el mandatari persa, "perquè vosaltres defensau la distinció entre religió i cosa pública i nosaltres pensam que és exactament la mateixa cosa; vosaltres pensau que el dret emana de les lleis que fan els parlaments i per a nosaltres emana de l'Alcorà; vosaltres pensau que homes i dones són iguals, i nosaltres no..." I així va anar desgranant tots els desacords profunds que hi ha entre la manera de veure el món més habitual a Europa i la manera que té el govern d'aquella república islàmica.
Difícilment, avui, entre nosaltres, cap catòlic, ni cap cristià en general, podria fer unes declaracions sobre els agnòstics com les que fa l'esmentat Saladí: "los que me dan pena y considero que son los más fanáticos son los ateos y los agnósticos". Això de fer llàstima ja posa el personatge en una posició de superioritat moral altament inquisidora. La llàstima sempre es gasta per a aquells als quals hom considera inferiors. Gastar llàstima amb els altres sempre és una actitud poc religiosa. I faríem bé de no confondre la llàstima amb la compassió.
La valoració sobre el grau de fanatisme dels agnòstics i dels ateus (igualats, injustament, en la consideració) ja són figues d'un altre paner. Certament, alguns han convertit l'ateisme en un dogma i, per tant, han actuat de manera dogmàtica. La nostra història compta amb alguns episodis remarcables de fanatisme ateista (o potser hauríem de qualificar-lo, millor, d'antireligiós). Es tracta, òbviament, d'un fanatisme tan lamentable com qualsevol altre. Però no crec que avui la posició majoritària dels ateus (no diguem ja dels agnòstics, plens sempre de dubtes raonables) sigui aquesta. La dels cristians, òbviament, tampoc.
La prova és que Saladí i els seus correligionaris poden expressar-se entre nosaltres amb una llibertat que ja somiaria qualsevol cristià, qualsevol jueu, qualsevol budista o qualsevol agnòstic a l'Iran o a l'Aràbia Saudita.