Avui, a mitjan matí, com faig habitualment, he davallat al port de la meva ciutat, Maó. Mentre hi passeig per la vorera de la mar, trob, mig estirat en un banc dels de formigó, el meu amic Joan Pons, un personatge ben poc convencional. Té l'aire absent, sembla que no hi sigui. No m'ha vist venir. Què mira, si mira res? L'Illa del Rei? L'esplèndid blau amb núvols blancs de què presumeix avui el cel de Menorca? "Hola, Joan", li dic. En Joan, sortint del seu embadalimenet, em saluda. "Hola, Miquel. M'has agafat reflexionant." "Ben fet, reflexionar deu anar bé contra l'alzheimer", li deix anar, somrient. "Com van les coses?", li deman tot seguit. "No em puc queixar, em contesta." (És ben cert que no es pot queixar: el meu amic, persona culta i de bon caràcter, no va mancat ni de doblers ni de salut. I d'amors… no crec que ara en vagi gaire sobrat, però de jove… cada pobre tant!) En Joan continua parlant: "Fa un moment, quan has arribat, em deia, preocupat, a mi mateix: 'Joan, és possible que, tal com et penses, siguis una persona reflexiva, però… són correctes les teves reflexions?' " "I açò et preocupa?", jo que li replic. "Hauries d'estar content. El que acabes de dir significa que tu, que has llegit tants llibres, endemés d'un erudit ets un savi. És més important la saviesa que l'erudició, dos conceptes diferents, encara que amb freqüència es confonguin. I és de savis desconfiar de les pròpies reflexions. Si l'evolució biològica ens ha donat el cervell que tenim no ha estat precisament per trobar la veritat de les coses, sinó per a sobreviure més fàcilment i assegurar, així, la supervivència de l'espècie i dels gens que l'habiten. Pots comprovar contínuament que les persones raonam a favor dels nostres interessos, i que ens enganyam a nosaltres mateixos per interès personal o del dels grups dels quals formam part." "Miquel –em replica en Joan–, em sorprens. No et considerava un pardal de volada tan baixa: un materialista." "Bé –contraatac jo–, no voldria exagerar, però encara que parlava una mica en broma, he dit allò que pens. Els humans funcionam, en definitiva, d'aquesta manera, i tu ja ho saps. Per altra banda, em desagrada que facis servir tan frívolament la paraula materialista. Aquest mot té més d'un significat i és important emprar-lo amb prudència. I ja que has fet trampa amb les paraules, per si no ho saps, t'ho diré: Jo encara duc dintre meu un bon tros d'aquell adolescent romàntic que vaig ser anys enrere. Per tant, vés alerta a tornar-me a dir, amb tan poca gràcia, materialista. I no et vull renyar més, però hauries de deixar de remugar per bestieses; que tu, a diferència de tanta gent, ni has de pagar hipoteca ni t'has de preocupar per si arribes o no a final de mes. Sense parlar del marisc i el bon vi blanc que et compres. No veus que ets un privilegiat? Va, deixa de fer el pijo i procura assaborir els anys que et queden de vida, que no deuen ser gaires. Mira quin sol i quin cel! Que et vindria de gust una cervesa?"
Moments més tard, en Joan Pons i jo seim en una terrassa des tros de sa Lliga davant de dues cerveses que, fresques i juvenils, fan contrast amb nosaltres dos. La transparència i el magnífic color ambre de la beguda posen de bon humor el meu amic, que se la va prenent amb delit, primer d'un glopada llarga i després pausadament, recreant-s'hi. En un parell d'ocasions aixeca la copa i contempla com el sol en travessa el vidre i el líquid. Satisfet, s'exclama: "Quina vida que ens fotem, eh Miquel". Té tota la raó, però no m'ha agradat gens que m'ho hagi dit així. Em disgusta que en es Diari s'imprimeixin paraulotes. Però és ell i no jo qui l'ha dita.
Hem acompanyat les cerveses amb una ració de calamar a la romana, plat que ha estat l'excusa perquè en Joan Pons se'm posés a parlar amb entusiasme de la vida quotidiana a l'Imperi romà. "Com s'assembla, en tants aspectes, la vida dels antics romans a la nostra d'ara. Tenim tantes coses en comú." Tot seguit clava la forquilla a una anella de calamar, l'alça cap amunt i diu: "En pots estar ben segur, Miquel, nosaltres som com aquest tros de calamar: estem fets a la romana." D'una revolada salt de la cadira i l'increp: "Aquesta sí que no te la pass, Joan. L'acudit que acabes de fer no és teu. És del periodista i historiador Toni Soler, el responsable del programa televisiu Polònia. Surt en un dels primers capítols de la seva informal i divertida Història de Catalunya. Que et penses que ets l'únic que llegeix?" Després d'aquestes paraules meves, en Joan i jo, ben divertits, ens hem posat a riure de bona gana.
Al cap d'una estona, camí ja de dalt Maó, pujant per la costa d'en Reynés, el meu amic, eufòric, obre els braços, els enlaira, i sense gens de vergonya es posa a declamar en veu alta –enc que encara som a començaments de març– els coneguts versos d'Antonio Machado "La primavera ha venido./ Nadie sabe cómo ha sido."