Ara que han esclatat revoltes en cadena en diversos països àrabs i hi ha conats de rebel·lió a la Xina, tots esperem que aquests processos tinguin un desenllaç pacífic (a Libia ja no és possible) i si pot ser un final democràtic. Per demanar que no quedi, voldríem a més que aquests conflictes no ens passin factura i suposin una altra alça del preu de la benzina.
Un motiu d'esperança és el que va passar al 89 a l'Est d'Europa, on la caiguda de règims dictatorials com un castell de cartes es va saldar gairebé sense víctimes mortals.
Les anomenades revolucions de vellut van ser una fita a la Història pel fet d'haver aconseguit els seus objectius de manera pacífica. Fins llavors coneixíem que les dues grans revolucions, la francesa i la russa, havien pagat un altíssim preu en vides humanes i havien triomfat com a tals gràcies al terror i les purgues.
Tanmateix, a Rússia, el pas del sistema soviètic -en el que l'Estat simulava pagar els treballadors i aquests a canvi feien veure que feien feina- al capitalista va tenir un altíssim cost demogràfic. Entre 1989 i 1994 l'esperança de vida a Rússia va caure durant set anys seguits; a la dècada del noranta la població es va reduir un cinc per cent anual i continua caient ara, encara.
Com es deia abans, no tot han estat flors i violes. Els processos revolucionaris no sempre conclouen en millores generals, entre altres coses, perquè vénen definits per la improvisació i el desconcert.